La Vanguardia (Català-1ª edició)
L’exministre d’Economia Rishi Sunak anuncia la candidatura a líder ‘tory’
La policia no multa el líder laborista Starmer per un sopar durant la pandèmia
Si avui Raymond Chandler escrigués una novel·la, el protagonista no seria el detectiu Philip Marlowe, sinó Boris Johnson; no combinaria la intriga amb la crítica de la realitat social de Los Angeles, sinó amb la de la importància de la classe i el privilegi a Anglaterra, i les maniobres del Partit Conservador per mantenir el poder, i el títol no seria El llarg adeu ( The long goodbye), sinó El llarguíssim adeu ( The very long goodbye).
Perquè Boris Johnson, per molt que hagi dit que se n’anirà (i se n’haurà d’anar), no ha anat a veure la reina per presentar formalment la renúncia, ni ha dimitit davant el líder del grup parlamentari tory, ni ha sortit dels seus llavis la paraula dimissió. Winston Churchill, després de perdre les seves últimes eleccions, va abandonar Downing Street l’endemà; Margaret Thatcher, després de ser aniquilada el 1990, al cap de sis dies; David Cameron, després del referèndum del Brexit, al cap de dues setmanes. Ell vol continuar fins a principis d’octubre, malgrat que el més probable és que sigui a l’agost o el setembre, com un líder interí mentre el Partit Conservador elegeix un substitut.
Als que temen (i no són pocs) que aprofiti aquesta regència per fer alguna bogeria o enganxar-se amb cola a la butaca del despatx del número 10, Johnson els ha tranquil·litzat dient que no emprendrà cap iniciativa (i menys encara en matèria fiscal), i es limitarà a “mantenir el rumb” (si és que n’hi ha, cosa qüestionable). Tot plegat planteja la pregunta de si això és possible enmig de la greu crisi econòmica, política i social del país (inflació desfermada, amenaces de vagues i un estiu del descontentament, tensió a Irlanda del Nord, una Unió a què salten les costures, cinc milions de persones que no treballen ni busquen feina...). I, si és possible, per a què fa falta un primer ministre? La periodista Petronella Wyatt, una de les seves múltiples examants, escriu a The Times que el líder tory considera que encara no se n’ha anat, i que mentre continuï a Downing Street qualsevol dia pot passar qualsevol cosa que faci que el partit i els britànics canviïn d’opinió i li demanin que es quedi.
No passarà, excepte en un escenari apocalíptic com una guerra nuclear. En política es gira full tan ràpid com llegint les peripècies de Marlowe en una novel·la de Chandler, i els candidats a succeir Johnson ja han començat a llançar-se a l’arena. Ahir ho va fer un dels pesos pesants, l’exministre d’Economia Rishi Sunak, que amb la seva dimissió dimarts va precipitar els esdeveniments que quaranta-vuit hores després van derivar en l’espectacular caiguda del premier. Popular pel seu programa ambiciós d’ajuts durant la pandèmia, la qüestió és si els militants tories (en la seva gran majoria jubilats del camp) li perdonaran que la seva dona, una bilionària índia, no cotitzés al Regne Unit i que ell s’hagi resistit a abaixar impostos. També va anunciar les seves intencions el diputat i exmilitar Tom Tugendhat, sense experiència en el govern i, per tant, no contaminat, que representa l’ala moderada. I la policia ha decidit no multar el líder laborista Keir Starmer per un sopar durant la pandèmia, de manera que anirà a les eleccions al capdavant del grup.
El procés de selecció d’un nou líder (i primer ministre fins a les següents eleccions, previstes a finals del 2024) començarà la setmana que ve. El grup parlamentari tory farà una tria aquest mes entre tots els aspirants, que poden arribar a una dotzena, i els deixarà en dos, que durant l’estiu faran campanya entre les bases perquè escullin el que els agradi més. El resultat de la votació, que és per correu, s’anunciaria al setembre, però també és possible un procediment exprés que avanci les coses a finals d’agost. Així Boris se n’aniria abans.
Ell mateix fins al final, una de les raons que ha adduït Johnson per quedar-se a l’estiu a Downing Street és que no té casa pròpia, i la de la seva dona és massa petita per a la família. El seu superpoder, escrivia ahir un columnista, és la falta de vergonya. Chandler espremeria el personatge a El llarguíssim adeu. ●
Els conservadors preveuen accelerar la successió per treure com més aviat millor Johnson del número 10