La Vanguardia (Català-1ª edició)
Amics per sempre
Aquesta és la història d’una fotògrafa i una fotografia. La història d’un atleta que no va poder aixecar la bandera del seu país als Jocs de Barcelona. La història sobre com la història respira dins d’una fotografia
Existeixen les casualitats?
Res del que passa entre Sarajevo i Barcelona sol serho.
Aquesta història comença el 15 d’agost del 1993 amb un clic. L’instant en què la fotògrafa Sandra Balsells va disparar la seva càmera i va captar la imatge d’una dona i un nen davant una tomba a Sarajevo.
Escrit a la creu, un nom, l’any de naixement –1964– i el de la mort: 1992, l’estiu més infeliç de Sarajevo i el més feliç de Barcelona.
La fotografia, que esperava la seva insospitada resurrecció, va quedar sepultada entre les milers d’imatges que la Sandra va fer durant el setge de la capital de Bòsnia i Hercegovina.
Quan va captar la imatge, a Sarajevo hi vivia un nen de deu anys que la Sandra no coneixeria fins al cap de tres dècades, quan aquest nen –ja pare d’un altre nen– li va enviar un correu electrònic.
Li va dir que es diu Dzemil Hodzic i que busca pel món fotografies fetes a nens durant la guerra a Sarajevo. Per omplir un buit visual: el Dzemil no té cap imatge del seu germà Amel durant el setge, l’última gran guerra de rodet fotogràfic, de revelatges a foc lent.
L’Amel va ser assassinat un dia de treva, gairebé al final de la guerra, mentre el Dzemil jugava a bales amb els seus amics i el seu germà, a tennis. A causa d’un tret al pit d’un franctirador serbi.
“Va ser l’únic del grup a qui van disparar –relata el Dzemil–. El més alt de nosaltres, el més gran, el soldat potencial en un parell d’anys”.
“Va morir a la falda de la meva mare mentre ella feia tot el possible per fer-lo reviure”. La seva mare és infermera i acabava de tornar del torn de nit a l’hospital.
“El dia en què el van matar, jo tenia 12 anys i el meu germà, 16 anys i 55 dies de vida. Era el 3 de maig del 1995. El dia en què va acabar la meva infantesa. Recordo l’últim dinar amb ell, l’última xocolata que vam compartir i la roba que portava, el rellotge tacat amb la seva sang”.
Però el Dzemil no té cap fotografia de l’Amel en temps de la guerra. Dels tres anys, deu mesos, tres setmanes i dos dies –tota una vida– que va durar el setge a Sarajevo.
“No tinc cap foto de la meva infantesa a Sarajevo –es lamenta–. I em dol no tenir fotos de l’escola, d’un aniversari o de la família durant aquells anys. L’única foto meva que tinc està feta durant el funeral del meu germà, que no considero una fotografia del temps de guerra perquè, per mi, la guerra va acabar el dia en què el van matar”.
“Una sola foto d’aquella època em faria tan feliç –explica–. Mirant els nens que creixen avui amb tots els dispositius i possibilitats fotogràfiques, sento com si hagués crescut en una gran presó”. Per aquesta raó, per omplir el buit visual, el Dzemil ha demanat als fotoperiodistes que van passar pel setge que li enviïn imatges d’aquell Sarajevo on apareguin nens. I ha creat un web –Sniperalley.photo– on va penjant les fotografies.
“Potser algú més a Sarajevo estigui buscant una imatge o una persona d’aquells temps tristos”, diu. Per omplir buits visuals. Per crear els àlbums que no van poder ser. Perquè una fotografia és més que una fotografia, i un nen és molt més que un nen.
Al setge de Sarajevo hi van morir 1.601 criatures. Es calcula que un 40% dels 80.000 nens de la ciutat van ser, en algun moment, a l’espiell dels franctiradors serbis.
El 8 de juny, la Sandra va enviar per e-mail al Dzemil 23 fotografies del setge on apareixen nens. Entre elles, la fotografia de la sepultura que il·lustra aquesta pàgina. Podria haver-la enviat dies abans o dies després. Però la va enviar el 8 de juny. Sense saber la identitat de l’home que hi ha sepultat. I la resposta va ser immediata i d’incredulitat.
Davant la tomba surt un nen. No és el Dzemil. Però a la imatge hi ha una cosa que ens diu que sí, que als rodets de fotografia analògics s’hi amaguen àngels, i que potser un dia aparegui la imatge de l’Amel amb un somriure.
“Aquestes coses no són coincidències –va respondre el Dzemil a la Sandra després de veure la fotografia de la sepultura–. Perquè avui és l’aniversari [de la mort en combat] de Vinko Samarlic”.
Trenta anys exactes de la mort de l’home sepultat en aquesta tomba. L’atleta que havia d’encapçalar la delegació olímpica bosniana durant la cerimònia inaugural dels Jocs de Barcelona. El judoka que havia d’onejar la bandera estampada amb el Lliri de Bòsnia per l’estadi de Montjuïc.
L’home que va decidir que no aniria a Barcelona i es quedaria per defensar el seu país agredit. Abatut als turons de Sarajevo el 8 de juny del 1992, el dia abans que els atletes bosnians se n’anessin cap a la capital catalana.
Hi ha banderes que mai no deixaran d’onejar.
Alguna cosa en aquesta imatge ens diu que els rodets de fotografia analògics amaguen àngels