El candidat és el missatge, també quan muta en actiu tòxic

trònics seus incriminatoris.

Ella té un partit que l’avala, malgrat que alguns dels seus il·lustres ho facin arrossegant els peus. Però el problema el té sobretot amb els seus socis d’ERC i la CUP, amb indissimulades ganes d’enviar-la a la paperera de la història. A ell, els seus l’han aguantat fins que han vist clar que podien anar arrossegats al pou junt amb el seu cap. Al Regne Unit, on cada diputat ha de guanyar-se l’escó a la seva demarcació, l’estat de gràcia del líder és qüestió de vida o mort a peu de carrer. Aquí, no tant.

Això sí, aquí i allà, la marca personal del candidat, quan és potent, ho és gairebé tot. Els anglosaxons fa dècades que ho diuen, ho recordo sempre a classe, ho he escrit aquí i està molt trillat arreu: “El candidat és el missatge”. També quan muta en actiu tòxic, i llavors, en quin moment l’organització se’n desfà (i com) fixa una diferència clara entre partits i ecosistemes polítics. Però acaba arribant sempre.

Al Regne Unit, Johnson bàsicament té alternativa a les seves pròpies files, no a l’oposició. El líder dels laboristes, Keir Starmer, no marca gol ni quan la porteria tory és buida. Aquí Borràs, internament, un cop escollida, no ha tingut contrincant en clau de cartell electoral, però té una ERC amb la maquinària ben greixada de fa temps i amb un candidat electoral que en les pròximes eleccions defensarà el títol de president.

Tan a prop, tan lluny. Tot i que, des del principi dels seus maldecaps, cap dels dos casos no pintava bé. Aquesta setmana, Borràs admetia que té la sen

L’abast del seu balanç de danys no el decidirà Junts, sinó els jutges

sació que difícilment pot acabar bé per a ella “una causa judicial que va començar amb una investigació prospectiva que va decidir investigar una persona, no uns fets”.

La gran diferència amb el cas britànic és que en l’afer Borràs, si res no canvia molt, l’abast dels danys polítics per al seu partit no el decidiran els seus membres, sinó els jutges.