Tornar a Roma

Només he estat una vegada a Roma. Era jove, amb poc seny i l’ànsia de veure-ho tot. Me n’hi vaig anar sola i és el viatge més cansat que he fet mai. Just per això, perquè viatjava sola. Recorria la ciutat amb la guia enganxada al nas i amb l’obligació imposada d’arribar a tot arreu. Al migdia m’aturava en un bar, demanava un panino, me’l cruspia d’una esgarrapada i seguia caminant. si tenia set, m’aturava un moment, bevia i no era capaç d’encantar-me i mirar al meu voltant. Tornava al punt marcat de la guia i cap a una altra església, ruïna o mosaic. Al vespre, m’asseia a la terrassa d’un restaurant en una plaça bonica i em delia per tastar les plates de menjar que compartien les parelles i els grups de les altres taules. Jo amb un plat de pasta ja feia, no m’hauria pogut acabar cap d’aquelles safates que veia passar.

Cansada de tant caminar, un dia em vaig ajudar amb un autobús.

Anava ple de gom a gom i, quan em vaig adonar que havia de baixar, estava atrapada enmig de la gent i molt lluny de la porta. Vaig tocar l’espatlla del gegant romà que tenia al davant i no vaig saber com es deia en italià allò tan senzill: “Que baixes aquí?”. Li vaig etzibar un imperatiu “devo scendere”. L’home, amb veu de tro, va cridar: “La signorina deve scendere”, i tot el personal que atapeïa el bus em va obrir pas i anaven repetint entre rialles la consigna del gegant.

Aquest estiu torno a Roma. Amb la lliçó apresa. Roma vol calma i encantar-se aquí i allà. Deixaré la guia a l’hotel i passejaré lleugera, de bracet d’Un cafè a Roma de Josep Maria Fonalleras (univers), el seu “recorregut dispers i sentimental” després d’haver-hi anat una trentena de vegades. L’objectiu ja no serà entrar a totes les esglésies i monuments, ni identificar tota la història que amaga cada pedra, cada font, cada escultura. La idea serà caminar, això sí, però per anar a espetegar al sant’Eustachio, que diuen que hi fan el millor cafè. I amb el desig de subscriure el que diu Fonalleras: “sempre surts de Roma amb la idea d’haver assistit a un encanteri. El teatre, l’imaginari, el real convertit, la ficció feta realitat”.

Ah, hi aniré acompanyada i així podré compartir una gran plata d’antipasti. ●

Amb veu de tro, el gegant romà va cridar: “La signorina deve scendere”