La Vanguardia (Català-1ª edició)
L’home que va ser Angola
eleccions de l’agost.
Ara la decisió sobre el lloc de l’enterrament de Dos Santos apunta a tempesta. La família el vol enterrar a Barcelona per impedir un funeral d’Estat a Angola que pugui ser utilitzat políticament pel president, João Lourenço.
L’enemistat és total. Després de considerar Lourenço el seu delfí i home de confiança, Dos Santos el va nomenar el seu successor el 2017, convençut d’una transició amable que li permetria continuar movent els fils. Es va equivocar. Una vegada al comandament, Lourenço va posar en marxa una campanya anticorrupció i va dirigir les grapes a la família Dos Santos, essencialment als ultramilionaris fills de l’expresident, que havien estat col·locats en càrrecs clau de l’economia i la política nacionals, com ara la presidència de la petroliera pública Sonangol o el Fons Sobirà d’Angola.
Dos Santos no va encaixar bé la traïció del seu escuder. Durant dècades ningú havia gosat contrariar-lo en una Angola corrupta, sense llibertat de premsa i on els abusos als drets humans eren la norma.
Dos Santos havia estat elegit per al poder. Després de rebre
Les denúncies d’un pla per matar-lo van marcar els seus últims dies, ingressat en coma a la Teknon
instrucció a la Unió Soviètica i graduar-se com a enginyer petroquímic a l’Azerbaidjan, va fer gala d’intel·ligència, ambició i diplomàcia per aconseguir reconeixement internacional a la causa angolesa. Es va convertir en home de confiança d’Agostinho Neto, que el 1975 va ser nomenat primer president d’Angola. Davant la mort de Neto i amb el país immers en una guerra civil amb aroma de guerra freda, Dos Santos va ser nomenat líder suprem el 1979 i va posar en marxa un llarg mandat marcat pel conflicte armat i definit per la seva mà esquerra per intervenir en països de la regió com els dos Congos, Zimbàbue o Namíbia.
De mica en mica va sorgir l’autòcrata: Dos Santos va controlar les forces armades, va lligar de mans el poder judicial i els mitjans de comunicació, i va debilitar l’MPLA per reforçar el seu poder. Angola ja era ell.
El final de la guerra i l’abraçada al sistema capitalista, gràcies a un sector petrolier que suposa un 90% de les exportacions, va cristal·litzar en una de les societats més desiguals del món. Malgrat que Dos Santos va mantenir un perfil auster en públic, la vida de luxe dels seus fills i aliats, sovint airejada a les xarxes socials, demostra qui va guanyar a Angola. Els 17 milions d’angolesos, la meitat de la població, que avui viuen en extrema pobresa en un país omplert d’or negre evidencien els que van perdre.