Anorrear la immunitat

El juny de 1949 George Orwell va publicar 1984, una novel·la distòpica que descrivia el món futur amb quatre dècades d’anticipació. Orwell va establir l’abast del seu viatge al futur capgirant les desenes i unitats de l’any que la va escriure, 1948. Quan el calendari gregorià va atrapar la ficció orwelliana es va vessar molta tinta (era abans d’internet) per remarcar les semblances entre la societat descrita i la de l’època. Llavors ja hi van trobar paral·lelismes, però el món d’avui s’hi assembla encara més. Michel Houellebecq practica el gènere futurista en una modalitat que podríem anomenar de proximitat. Ja a Submissió (Anagrama), publicada el 2015, plantejava una França governada en ple 2022 per un líder islamista moderat. Ara que, set anys després, el calendari gregorià ha desmentit el seu antic auguri novel·lesc i l’ha transformat en ucronia, Houellebecq reincideix en el futurisme de proximitat publicant Anorrear (Anagrama), situada l’any 2027. És una de les novel·les més tendres que li he llegit, en el benentès que el seu concepte de tendresa és obscè. La novel·la, llarga i escabellada, té la virtut d’engalzar l’esfera pública amb la privada, explorant la intimitat familiar, emocional i sexual d’un assessor ministerial en el context d’una campanya electoral amanida amb un seguit d’atemptats desconcertants d’autoria incerta. Houellebecq pot enfarfegar, però mai no decep. Si manté la progressió cronològica del seu futurisme de proximitat, d’aquí cinc anys hauria de publicar una novel·la situada en el que els nostres ínclits governants proolímpics anomenen Horitzó 2030.

El dramaturg Jordi Casanovas és un altre autor dels que practica la ficció de proximitat cronològica. En el seu cas, en comptes de mirar endavant, sol mirar enrere per capturar l’actualitat més immediata ( Ruz-Bárcenas, Valenciana, Jauría) en obres teatrals que et mantenen tan connectat a la ficció com les novel·les del francès. Ara estrena Immunitat a la Sala Villarroel, una peça d’orfebreria dramàtica que ve de l’hui clos sartrià amb tocs grondholmians. El que en l’obra de Galceran eren notes en targetes són aquí missatges de veu d’un senyor Algoritme que, segons com, remet a un escape room de puticlub. Els receptors són sis ciutadans convidats a una consulta participativa per millorar la gestió política davant futures crisis com la pandèmia. L’obra funciona com un rellotge. Escampa preguntes incòmodes en un examen de consciència col·lectiu que també engalza l’esfera pública amb la privada, fa balanç, busca la catarsi i troba la tendresa (no obscena). En la seva aposta per la proximitat cronològica l’obra parla de la pandèmia en passat però dimecres, el dia de l’estrena, una dels sis magnífics intèrprets va haver d’actuar amb mascareta. Coses de la proximitat.

Les obres d’Houellebecq i Casanovas practiquen la ficció de proximitat cronològica