La Vanguardia (Català-1ª edició)
Djokovic, tot i el camp contrari
La teranyina del serbi atrapa Cameron Norrie, ídol local, i el projecta cap a la final de Wimbledon, on s’enfrontarà a l’inesperat Nick Kyrgios, el ‘bad boy’ beneït per la lesió abdominal de Rafael Nadal
Djokovic norrie 2666 6324
Carai, és un forn la Centre Court, hi ha 30ºC, la parròquia es venta i Novak Djokovic (35) juga en camp contrari.
Djokovic vol que se l’estimin, s’esforça per satisfer els wimbledonians.
A Aorangi Park, la vigília, s’ofereix a firmar autògrafs i posa com un pare model amb el seu fill Stefan –quan pica de revés el nen, de set anys, es perfila com el seu pare–. Si fa falta, Djokovic s’agenolla i mastega l’herba de Wimbledon mentre saluda la concurrència (costa d’imaginarse Nadal o a Federer en aquest posat).
Però quina mala sort!
A la seva semifinal al forn de la Centre Court, Djokovic s’ha d’enfrontar a Cameron Norrie (26), sobrevingut heroi local, tan justets van avui els britànics (ja comencen a veure’s lluny en el temps les proeses d’Andy Murray, doble campió aquí, el 2013 i el 2016).
–Come on, Cam!
La catedral del tennis és un forn i el públic embogeix al cap de 27 minuts, quan Norrie trenca el servei de Djokovic per tercera vegada i s’adjudica el primer set.
Norrie és un dimoni esquerrà que executa un estrany balanceig d’espatlles quan pica de drive i Djokovic no hi veu bé, l’enreda el sol de mitja tarda, de manera que es posa la gorra, obre un monòleg amb si mateix i es busca.
–En Novak és en Novak. I juga millor quan el públic està en contra seu. És un extraterrestre, i la veritat és que no sé com derrotar un extraterrestre –deia dimecres David Goffin, l’última víctima de Norrie.
(Se li havia preguntat per les opcions del britànic.)
I és cert: Djokovic s’espavila en camp contrari. Ho fa a Wimbledon (territori Federer) com a Roland Garros (territori Nadal).
I el cronista se submergeix en una idea: en aquest carrusel de passions tennístiques, ningú no és de Djokovic.
Som de Nadal o de Federer. (...)
Norrie va de pressa, no vol que el serbi pensi.
Quan serveix, Norrie inverteix deu segons entre un punt i el següent. Un o dos cops i a la xarxa. Proposa vertigen, sembla una cursa de cavalls a l’hipòdrom. Djokovic el tempera, porta el partit al seu terreny.
Sap com fer-ho.
Ja ha jugat 32 finals del Grand Slam (suma vint títols, sis dels quals a Wimbledon), exactament 32 finals més que Norrie, 12è tennista del món, un nouvingut en aquests combats.
Djokovic tempera i recondueix la situació, oposa calma i llargs intercanvis al vertigen de
Djokovic vol que se l’estimin, s’esforça per guanyar-se l’afecte dels londinencs: si cal, mastega la seva herba
Norrie, i l’eficàcia del britànic comença a difuminar-se.
A un cop magnífic el succeeix un error no forçat: Norrie és un bon tennista, cap llegenda, i li pesen els seus interruptus, res a veure amb l’estabilitat del serbi. Djokovic acostuma a arrencar a mig gas, contempla el seu adversari i l’entorn, li concedeix uns minuts de gràcia i després irromp.
En un moment, Djokovic s’apropia del segon set i també del tercer: mentre es dispara la xifra d’errors no forçats de Norrie (catorze al segon set, pels nou del primer), es redueix la del serbi, que ara encerta en un 78% dels seus primers serveis i es transfigura en un monstre.
Res no fa extraordinàriament bé Djokovic, i tot i això va teixint una subtil teranyina que envolta