La Vanguardia (Català-1ª edició)
Pogacar esclafa la rebel·lió
El líder no perdona la gosadia de Vingegaard i torna a vèncer a la Superplanche des Belles Filles
Passada la pancarta de l’últim quilòmetre, on l’asfalt desapareixia i només quedava la grava, Rafal Majka es va apartar del cap del grup dels elegits i va fer un gest amb la mà el seu amic i cap, que és també el líder del Tour. Li cedia el pas. El deixava passar. Era el senyal. “Tot teu”, semblava que deia el polonès a l’eslovè. “Tots teus”, li indicava. I Pogacar no va defugir la responsabilitat. Va fer sol tota l’última i costeruda rampa per deixar un rastre de patiment i una reguera de víctimes al darrere. S’intuïa un nou passeig triomfal del jove de l’UAE. Fins que el van atacar.
Va accelerar Vingegaard perquè no s’oblidi que té un rival, almenys un. El va avançar i fins i tot li va treure una bicicleta. Potser no s’ho esperava. Potser el va agafar per sorpresa. Potser el van obligar a donar més del que pretenia. Potser el percentatge, que no baixava del 20% i arribava al 24%, l’havia tret de punt. Pogacar es va asseure. Ho necessitava. I el danès del Jumbo es va veure guanyador. Error.
A Pogacar, el patró implacable, el nen que tot ho vol, cal derrotarlo dues vegades. Va recuperar l’alè i l’eslovè va tornar a la càrrega, es va posar dret, i va accelerar. Es va posar a la seva altura, el va mirar amb cara de no puc deixarte guanyar, i, sobrat, el va superar als últims deu metres quan el danès ja assaboria el triomf, ja tocava la línia blanca de meta. Aquí no es regala res.
Així és com Pogacar va saber que havia trobat un rival, que no és cap altre que el segon de l’any passat, un d’escalador com ell, un més o menys de la seva generació. Així és com sufoquen els campions els intents de rebel·lia. Així és com Pogacar va esclafar la rèplica de Vingegaard. La reacció, la revenja de l’eslovè, va ser furibunda, tant com la gosadia del danès.
La manera com tots dos van travessar la pancarta és el millor resum de la primera setmana del
Tour. Pogacar ho va fer victoriós, assenyalant al cel, de groc, amb la sensació de saber-se gairebé intocable. Vingegaard no podia amagar la decepció, va acotar el cap, va amagar la mirada, no va ensenyar la cara de no arribo, de ho he donat tot però no puc amb ell.
Però el danès té motius a què aferrar-se. Malgrat les contínues exhibicions de Pogacar, només és a 35 segons (i 14 són deguts a les bonificacions). El Jumbo ja té candidat, alternativa. La cursa i les cames han dictat veredicte. “Ho he intentat. M’he quedat molt a prop de la meta. Crec que puc estar content, malgrat tot. És un bon senyal. Les cames van bé”, va destacar Vingegaard després d’obligar l’eslovè a treure la versió més agònica.
Fa dos anys, Van Aert i Tom Dumoulin esperaven a la meta amb cara de pomes agres l’arribada de Roglic, sense donar crèdit al sorpasso que estava presenciant i vivint en directe. Va ser l’adveniment d’una nova era. Han passat dos anys d’aquella contrarellotge
Dole
Coll del Rousses i Pogacar va tornar a guanyar al mateix cim –és el primer que repeteix– i també en va sortir amb el mallot groc. La Planche des Belles Filles sempre serà el seu cim. Per això, quan a l’octubre va veure que s’hi tornava, el noi ho va marcar en vermell al calendari. “Des que es va presentar el recorregut del Tour, tenia al cap guanyar aquí. Era un dels objectius”, assenyalava, sempre a cara descoberta.
A més tenia un motiu molt personal. “Era un dia especial perquè hi havia la meva família a la meta. Estic molt orgullós d’emportarme la victòria avui perquè hem llançat una fundació contra el càncer”, anunciava. A finals d’abril no va anar a la Lieja per la mort de la mare de la seva parella, la també ciclista Urska Zigart, per culpa d’aquesta malaltia.
La Superplanche sempre deixa retratats. El ritme de Bennett, fitxat per l’UAE per a això, va seleccionar i va fer neteja. Vlassov, caigut la vigília, va perdre 1m39. La cursa encara es va posar més cara i costa amunt a l’últim quilòmetre, quan el líder en persona va exigir. No va resistir Enric Mas, que va perdre una vintena de segons, com Bardet o Gaudu, menys que Nairo Quintana o Adam Yates. “La bici se n’anava una mica a les zones per on no havien passat els cotxes i no s’havia aplanat la graveta”, es va queixar el balear del Movistar, que ja és novè. ●
L’eslovè volia guanyar de totes totes al seu cim: “Des que es va presentar el recorregut, tenia al cap l’etapa”