La Vanguardia (Català-1ª edició)
Carretera sense sortida al Pamir
El president del Tadjikistan, Emomali Rahmon, llança una “operació antiterrorista” en una regió ambicionada per la Xina
Amitjan maig, quan mig món atenia les notícies de la rendició definitiva de la ciutat ucraïnesa de Mariúpol, a 4.000 quilòmetres de distància, en una altra exrepública soviètica, el Tadjikistan, les tropes del president Emomali Rahmon mataven desenes de persones (30, 60... O 16, com diu la versió oficial?) per tallar una carretera. Després, va dur a terme una campanya de repressió intensa que ha causat noves víctimes aquesta setmana. El Parlament Europeu es va fer ressò dimecres d’aquests fets, amb una resolució que instava la Comissió a interessar-se pel país i el Govern tadjik, a respectar els drets humans.
Va passar a Gorno-Badakhxan, a la serralada del Pamir. Fronterer amb la conflictiva regió xinesa de Xinjiang i –com tot el país– amb l’Afganistan, si en altres temps aquest territori va ser un capítol del Gran Joc d’Àsia Central durant l’imperi britànic, avui encara ho és perquè els països de la regió oscil·len entre la influència russa i l’empenta de la Nova Ruta de la Seda xinesa, i també per un renovat interès per part dels Estats Units.
La carretera tallada el 17 de maig és l’única que porta a la província autònoma de Gorno-Badakhxan i a la seva capital, Khorog. L’altra via de comunicació és l’avió, però no pas sempre. D’altra banda, la ruta que condueix al veí Kirguizistan està tancada per velles tensions entre aquest país i el Tadjikistan. L’aïllament físic és semblant al cultural i al polític. Els muntanyencs del Pamir són ètnicament diferents dels tadjiks, no són musulmans sunnites, sinó xiïtes ismaïlites –la secta de l’agakan–: estan acostumats a agruparse entorn de les seves “autoritats informals” i a una economia de supervivència en què sempre ha pesat el contraban (i també el narcotràfic). Les crisis amb el Govern d’Emomail Rahmon, que hi porta 30 anys, han estat cícliques des de la guerra civil (1992- 1997) després que es descompongués l’URSS.
El motiu per bloquejar la carretera era impedir l’arribada d’un comboi militar a Khorog i sufocar les protestes per la mort d’un home de 29 anys per la policia. El novembre del 2021 moria per causes semblants Gulbiddin Ziyobekov, de 28 anys, per agredir un fiscal.
Durant les manifestacions hi va haver dos morts més. Per tal de calmar els ànims, el Govern va acceptar la presència de l’activa societat civil del Pamir durant la investigació dels fets. Tot i això, 13 dels membres de l’anomenada Comissió 44 van ser detinguts, l’últim, el jove poeta Muyassari Kuhistoni, condemnat a 11 anys per “traïció a l’Estat”.
La Comissió 44 va ser una trampa, segons l’opinió d’un activista contactat per La Vanguardia en un país europeu, la família del qual està sent pressionada pel que anomena, per entendre’ns, “el KGB” tadjik. Les detencions es duen a terme contra activistes, periodistes o simples sospitosos d’ajudar els “terroristes”. I als seus familiars o amics. La mà de Rahmon arriba fins als pamirs que són a Rússia i poden ser lliurats per Moscou.
Però el cop més important ha estat la mort, el 22 de maig, de Mahmadbokir Mahmadbokirov, el més conspicu líder del Pamir i abans oficial a la guàrdia de fronteres. Milers de persones van assistir al seu funeral. Rahmon “necessitava neutralitzar Mahmadbokir i els que estan amb ell”, diu l’activista.
Segons diferents observadors, darrere de tot això hi hauria l’interès per tranquil·litzar la Xina i les seves inversions al país, i en particular al Pamir, on ja té un lloc policial a la frontera de l’Afganistan. “Tenim moltes preguntes sobre això –assenyala l’activista–. La primera: per què s’han venut 1.500 quilòmetres quadrats del Pamir a la Xina sense tenir-nos en compte? En aquest territori hi ha molts minerals, liti, or...”. Tot això “és secret”, però tothom sap que la família extensa de Rahmon és qui es lucra amb el negoci xinès.
El 28 de juny, Vladímir Putin va visitar Rahmon a Duixanbe abans de dirigir-se a la cimera del Caspi a Asgabad (Turkmenistan). Era el primer viatge del president rus des de l’inici de la invasió d’Ucraïna. Els efectes de la guerra colpegen l’economia tadjik i la dels països veïns. Rahmon no pot estar content amb Rússia, que és el principal proveïdor d’aliments, ni Putin podria estar-ho amb Rahmon, que pocs dies abans rebia el general Michael Kurilla, cap del Comando Central dels Estats Units. Kurilla va fer un volt pels països de la regió i ho va fer de manera informal, entre banquets amb danses folklòriques i, segons The Washington Post, sense ànim de molestar Rússia. Per a Washington, es tracta de tenir vigilada la frontera afganesa, cosa que els interessa en realitat a tots. Però, també, de ser més present a Àsia Central, pel que pogués passar... El Gran Joc continua.
El Parlament Europeu es fa ressò de la repressió a la província autònoma de Gorno-Badakhxan