El gran guinyol

Tornen les eleccions. Hi haurà municipals i autonòmiques l’any vinent i ja estan posant en estat d’efervescència els únics que encara en gaudeixen: polítics i periodistes. Es pregunta mil vegades al conseller de Salut, Josep Maria Argimon, si serà el candidat de JuntsxCat a l’alcaldia de Barcelona, la vacant més intrigant ara mateix. Ell s’hi posa bé: “Che sera sera” canta, com la Doris Day. Més contundent és l’actual ministre de Cultura, Miquel Iceta, etern aspirant a les llistes del PSC: “Rotundament no”, i sembla mirar-se la política catalana amb poca enyorança.

Es publiquen enquestes setmana sí, setmana també, sobretot sobre qui guanyarà a Barcelona. Tot i l’esforç dels que les interpreten, no sembla que vaticinin gaires canvis. Tothom es queda més o menys com ja està, tret de Ciutadans, esclar, que segueix el seu camí de mort sobtada a cada nova elecció. L’actual alcaldessa i candidata de

Els electors badallen i voten amb l’esperança que el nou govern no sigui pitjor

Barcelona en Comú, Ada Colau, suspèn amb la nota més baixa d’aprovació des que es fa la pregunta als electors. Escarafalls de la llarga llista de mitjans, lobbies econòmics, opinadors i tots els que detesten l’actual govern municipal. Gairebé ningú destaca que la resta de candidats tampoc no és que treguin matrícula d’honor i que potser ens hauríem de preguntar per què els dirigents municipals de govern i oposició tenen valoracions tan pobres entre els ciutadans. O per què sis de cada deu dels enquestats ni tan sols es molesten a respondre. Es presenten plataformes de suport i a la contra, Sandro Rosell ensenya la poteta tot dient que ell no és polític per deixar clares tot seguit quines serien les seves prioritats polítiques: neteja, seguretat i aeroport (potser volia dir que no és home de partit).

Però tot plegat és escuma al servei dels interessos dels polítics, que s’hi juguen molt, i dels periodistes més cafeters dels tripijocs partidistes. Els electors acostumen a badallar, mirar-s’ho amb indiferència i anar (cada vegada menys) a votar quan toca amb l’esperança que, com a mínim, el nou govern (municipal, autonòmic, estatal) no sigui pitjor que l’anterior. Un llistó molt baix, com podran observar, per a tant soroll i la importància que tots plegats es donen. c