Saber escoltar

Aquest és un dels obituaris que no hauria cregut mai que arribaria a escriure, el de Pepe

Guirao.

Amic, gran professional i millor persona. Ens vam conèixer l’any 1992, quan tots dos ocupàvem càrrecs de responsabilitat al món de la cultura, i durant aquests trenta anys hem coincidit en tantes coses i tantes causes. De la seva mirada serena, de la seva intel·ligència i els seus coneixements vaig aprendre coses que no vaig trobar mai en un llibre.

La vida d’en Pepe –així és com tots li dèiem– és la vida d’una persona que ha sabut desenvolupar la seva passió, l’amor per l’art, la cultura, la creació, la divulgació artística... des de diversos àmbits de les administracions públiques, des de la Diputació de la seva Almeria natal, passant per la Conselleria de

Cultura de la Junta d’Andalusia, i arribant finalment al Ministeri de Cultura.

Pepe Guirao ha demostrat que es pot gestionar un àmbit tan sensible i complex com el de la cultura amb rigor, sobrietat, constància i molta feina. Tot això en contacte permanent amb els diferents sectors culturals. En Pepe era un ministre que escoltava molt més que parlava; hi ha ministres que parlen i d’altres que per damunt de tot escolten, processen i intervenen. Ell era dels segons.

Amb en Pepe sabies que les seves decisions no crearien conflicte, abans les havia negociat, consensuat, de manera que quan es perfeccionaven es podien executar sense dificultats. No s’embrancava en batalles inútils, creava les condicions perquè les decisions fossin aprovades i acordades per la majoria del sector.

El seu pas per la Diputació d’Almeria i posteriorment per la Direcció General de Béns Culturals de la Conselleria de

Cultura de la Junta, el va acostar a la gestió cultural dels recursos de proximitat, biblioteques, arxius, museus locals, i alhora li va permetre impulsar iniciatives d’alt nivell com el Centre Andalús d’Art Contemporani.

La seva incorporació a la direcció del Museu Reina Sofia, càrrec que va ocupar del 1994 al 2001, va suposar un període en què es va reordenar la col·lecció, es van incorporar artistes com Juan Gris, i es va apostar per artistes europeus. La seva personalitat, que buscava consensos i acords de polítiques d’Estat més que de govern, li va possibilitar quedar-se com a dihi cabés tot el que el futur pogués escriure. Aquest és un dels grans llegats d’en Pepe, la Casa Encendida que encén els inicis del barri més innovador de la ciutat, Lavapiés.

Com a ministre de Cultura es va acostar sempre al sector cultural, va resoldre alguns conflictes enquistats, va impulsar el tan demanat Estatut de l’Artista, i sent ell ministre es va atorgar el premi Cervantes al poeta Joan Margarit.

Home culte, discret, gens petulant, sempre va aportar la seva capacitat, coneixement i generositat a tots els projectes en què va participar. Tenia molt

Com a ministre, sempre es va acostar al sector cultural i va impulsar el tan demanat Estatut de l’Artista