La Vanguardia (Català-1ª edició)
Freda excel·lència
Bayerisches Staats a et
re ra s George Balanchine, Liam Scarlett, Sharon E al, David Dawson, Aleksei Ratmanski
ia e irecte Dmitri Maiboroda c i ata Festival de Peralada
(8 i 9/VII/2022)
Començar i acabar amb Balanchine aquest programa és tota una declaració d’intencions. Convertir la icona de la musicalitat dels cossos i del ballet abstracte en estendard de la doble jornada d’inauguració del festival de Peralada equival al Forsythe que fa uns dies tancava el programa inaugural del Grec. Un i altre clàssic subratlla el que resulta central en la dansa de cada festival. I al llarg de les seves 36 edicions les coreografies del russoamericà han estat molt presents a Peralada. Llavors, què representa Balanchine per al conjunt de coreografies del Ballet de l’Òpera de Munic d’aquests dos dies? Doncs, sobretot, un tipus de relació del moviment i del cos dels intèrprets amb la música.
Balanchine no només treballa al servei del ritme o la melodia. El que planteja per a la dansa és un tipus de composició equivalent en el sentit més estructural i juganer. En visualitza l’estructura. Amb Balanchine la dansa també és partitura, però no la intel·lectualitza de manera freda. És joc, és intercanvi entre tradicions, és interdisciplinarietat. No en va identifiquem Balanchine amb els Ballets Russos de Diaghilev i amb la formació del New York City Ballet. En el Capriccio ofert a Peralada, Balanchine ha lluït les seves millors joies: la tradició clàssica, amb ressons del teatre musical, el jazz i el claqué. Una profunda tasca de reflexos, concebuda amb rigor, però també amb elegància i al servei del més profund de l’expressió dels ballarins, convertits en línies de moviment (aquells braços que s’estiren i connecten àmpliament), formes vives que bateguen en l’espai.
La mateixa relació amb la música ha estat el denominador comú de les altres quatre coreografies del programa. A Quadres d’una exposició, l’ara ucraïnès Aleksei Ratmanski és qui va estar més al seu nivell. Ratmanski s’allunya del conegut fons narratiu de la suite de Mussorgski per a un plantejament formal que pren com a punt de partida els estudis de color i formes geomètriques de Kandinski. La seva proposta és estructural, plàstica. Ratmanski va crear la coreografia fa vuit anys