Un pas endavant dels ‘realities’?

Amb prou feines hem acabat de pair First class, el reality inofensiu sobre les amistats pijes de Marta Torné, que Netflix ja té un altre vehicle de lluïment per a persones adinerades: Tamara Falcó: la Marquesa.

Les primeres imatges apunten que serà pornografia per als amants del cor amb la filla d’Isabel Preysler intentant obrir un restaurant a El Rincón, el palau que va heretar del seu pare, el marquès de Griñón. Com passava amb Soy Georgina o First class, el format sembla tenir l’agressivitat d’un massatge amb olis essencials perfumats: ni una sola escena dramàtica, ni tampoc un moment en què la cristiana devota no surti esplèndida. El que no s’ha de passar per alt, però, són els moviments executats per Netflix al voltant dels famosos. Fins ara el model de telerealitat consolidat era el de Mediaset amb GH, Supervivientes o Secret story, que transmeten la idea que els participants estan disposats a qualsevol cosa per trepitjar plató i tenir uns minuts extres de fama (si cal, venent l’ànima). Però programes com el de la dona de Cristiano Ronaldo o Tamara Falcó contribueixen a eliminar l’estigma cap al gènere.

No són dones que es deixin gravar tant per necessitat com perquè entenen que el mitjà televisiu pot servir als seus interessos. I, ara que hi ha famoses de primera línia sense problemes de liquiditat (ni sospites de desesperació) entrant al joc de miralls de la telerealitat més enllà del problemàtic MasterChef Celebrity,

cal creuar els dits: potser la indústria audiovisual espanyola està preparada per produir realities amb personalitats que no controlin tot el procés editorial i el resultat final o que, com a mínim, s’atreveixin a mostrar-se sense embuts com havien fet de manera excepcional Alaska i Mario Vaquerizo entre el 2011 i el 2018. I és que, per atraure personalitats amb perfils més interessants, primer s’ha d’entendre en l’àmbit social que exhibir-se davant de les càmeres no resta professionalitat a l’individu, ni el defineix, ni el redueix a allò que veiem en pantalla. No s’ha de penalitzar els voluntaris d’aquesta telerealitat, com a mínim si transmeten uns mínims d’autenticitat i d’entreteniment mentre, per descomptat, ells busquen la manera d’obrir noves línies de negoci.

Aquest és un principi que fa temps que s’entén als Estats Units, un país on els ciutadans semblen néixer amb el do de l’espectacle. I, tot s’ha de dir, allà deixarien com un drap brut els famosos contractats a la Península per Netflix. De moment, la naturalitat ni s’ensuma. Això sí que és un crim en termes televisius. ●