La Vanguardia (Català-1ª edició)
Alemanya deixarà de comprar carbó i petroli rus
Cartes a Lucili,
■ Alemanya deixarà de comprar carbó rus l’1 d’agost i petroli el 31 de desembre, segons va declarar ahir la cancelleria alemanya. Fins ara, Rússia subministrava un 40% del carbó d’Alemanya i un 40% del seu petroli. que tenen al darrere.
“Vaig rebre un missatge en què em deien que ho sentien molt, que havia passat una cosa terrible, però jo no sabia a qui es referien”, recorda la Ivanna. En aquell moment era a Bèlgica. Hi havia anat amb el seu marit, sacerdot de l’Església grega catòlica ucraïnesa, i la seva sogra. “Vaig trucar i vaig preguntar a l’home: ‘De qui parla? Perquè tinc dos fills a la guerra’”, explica l’artista, que des d’aquell moment va sentir com si li haguessin tallat el braç dret. “Des d’aleshores em sento com a part d’una pel·lícula”, diu la Ivanna. A la tristesa de la pèrdua de l’Artem s’hi suma l’angoixa de no saber el parador del seu fill de 22 anys, que està lluitant en un lloc desconegut.
La destinació dels combatents sol ser un secret per a les famílies. Això els augmenta l’angoixa; cada dia s’enfronten a la por de rebre una trucada amb males notícies. El Govern no publica el nombre de morts, però setmanes enrere el president Volodímir Zelenski va dir que al Donbass hi morien almenys 200 combatents cada dia. Se’ls sumen centenars de ferits. S’hi han d’afegir els civils, incloent-hi més de 300 nens.
L’Ígor, de 7 anys, es va salvar de miracle. Ho asseguren els seus metges. Jugava en un parc de
Khàrkiv quan va caure una bomba de raïm. Li va afectar el ronyó, el fetge i el pit. Està fora de perill, encara connectat a un respirador, a l’hospital infantil Sant Nicolau, on va arribar gràcies a un grup de voluntaris que el van traslladar des de més de 900 quilòmetres fins a Lviv, un recorregut que han de fer la majoria dels ferits d’extrema gravetat a l’est. I també els morts, transportats en camions frigorífics.
“Li havia dit que no sortís de casa, que es quedés a la porta, però és molt difícil controlar un nen. Especialment perquè aquells dies es respirava una mica de tranquil·litat”, explica la Natàlia, la mare de l’Ígor. La dona, de 33 anys, diu que no té cap altra opció que ser forta. Té una altra filla que és amb ella a Lviv, viuen amb una família que les acull, i el seu marit és militar. “No puc pensar en la meva tristesa i en el meu dolor perquè he de lluitar perquè els meus fills sobrevisquin”, diu.
Paraules semblant expressa la Irina, la mare d’en Volodímir, de 27 anys, que va morir al començament de la guerra. Anaven en una caravana militar de camí cap a Txernòbil quan van ser atacats per coets russos, segons va explicar a la família l’exèrcit ucraïnès. El dolor de la Irina es fa més gran perquè creu que el seu fill es va precipitar unint-se com a voluntari el mateix dia que va començar la guerra; els seus amics li van demanar que s’esperés un parell de dies abans d’unir-se a les forces especials a què havia pertangut en
“Vaig rebre un missatge, ho sentien molt; vaig trucar i vaig preguntar, perquè tinc dos fills a la guerra”, diu la Ivanna