“Mirem de donar-nos suport amb paraules, abraçades...”, diuen les mares de soldats

el passat. Després de l’Euromaidan s’havia allistat com molts joves a l’exèrcit; llavors va estar destinat un temps al Donbass. Després s’havia retirat, havia viscut a l’estranger i des de feia un parell d’anys havia tornat per convertirse en un empresari d’èxit. La seva mare era feliç amb aquest canvi de vida, però el mateix dia que va començar la guerra, en Volodímir no es va voler esperar. Es va unir al primer grup de l’exèrcit de la seva regió. I molt pocs dies després tornava a ser al front. “Quan vaig parlar amb ell aquell dia em va demanar permís per anar-hi, em va dir que aniria molt amb compte, però que la seva tasca era protegir el seu país”, diu la Irina, que trobem al cementiri de Kaluix, una població a l’oest d’Ucraïna que va prendre renom internacional després que Oleg Psiuk guanyés l’últim festival d’Eurovisió.

Aquest matí hi és amb el seu fill petit i l’Olha, la promesa d’en Volodímir, que, com la resta de la família, intenta refer la seva vida. “Ara és molt dur per a nosaltres, però sempre recordo que a ell no li agradaria veure’ns plorar, patir. Sempre volia que fóssim feliços i compartir la felicitat”, explica l’Olha, que somriu intentant treure drama a les seves llàgrimes. Cap d’ells tres no para de plorar durant la visita a la tomba del jove. La Irina explica que, com a teràpia, algunes vegades es troba amb les altres mares al cementiri. “Intentem donar-nos suport entre nosaltres amb bones paraules, abraçades o alguna altra manera”, diu.

La Ivanna, a Lviv, també es troba amb algunes mares a l’església; encara són molt poques, la guerra les manté totes ocupades. Tot i això, diu que aquelles converses la deixen esgotada, deprimida. Ha decidit enfocar la seva energia a fer classes d’art a nens i soldats hospitalitzats que afronten una llarga recuperació. Abans de tancar la conversa, afirma que ara entén com de profund era el dolor de l’Artem. Diu que als 20 anys, quan hi va haver la revolució del 2014, va perdre molts amics. “Això no és normal per a un jove d’aquesta edat. Després d’això va construir una barrera emocional amb mi, com si m’estigués preparant per a aquest moment”, conclou. ●