La Vanguardia (Català-1ª edició)
Sánchez alerta del populisme abraçant-lo
Busqueu el dimoni en els detalls del debat del mal estat de la nació. Tanta admonició de Pedro Sánchez als ciutadans perquè no caiguin en temptacions polítiques simplistes i populistes en el futur pròxim anticipa núvols de debò. No només a Espanya, per descomptat. La impressió –la certesa, més aviat– és que el Govern central és conscient que l’escalada de preus escapa del seu control i que tots els ingredients –l’euro va cotitzar ahir unes hores per sota del dòlar per primera vegada en vint anys– que es van afegint a l’amaniment són per perjudicar-lo encara més. Per molt que des dels entorns governamentals es vulgui atribuir part de la culpa als aixafaguitarres, la batalla entre pessimistes i optimistes ha deixat de tenir sentit. Només la discussió sobre quant cal ser de pessimista en aquests moments guarda relació amb la realitat.
En aquest context, Pedro Sánchez fa el que faria qualsevol governant: mirar de remuntar a les enquestes. I per fer-ho el millor sempre és pujar al tren de la improvisació i, si és possible, assegut al vagó de la guerra ideològica. El president espanyol ha fet totes dues coses. Ha presentat mesures a la babalà i ho ha fet d’una manera –vocabulari i expressions– que encaixa perfectament amb l’ànim electoralista de ressuscitar a Espanya un simulacre de guerra entre rics i pobres. Les mesures són més pròpies d’un consell assessor demoscòpic que ha substituït durant un cap de setmana les migdiades de dissabte i diumenge que no pas les d’un grup de treball que es pren seriosament intentar frenar la inflació. Sánchez ha girat a l’esquerra és la lectura general. També pot ser que hagi decidit conduir sense retrovisors.
Anem als impostos, als dolents. El president ha preferit presentar-los més com una imposició als “poderosos” que no pas com una invitació –encara que acabés sent forçosa– a dos sectors econòmics estratègics perquè participin en el sacrifici col·lectiu que s’exigeix en aquests moments. Molts països d’Europa tenen impostos semblants i no són precisament Veneçuela. Però la manera de pregonar-los –calia acontentar Podem i la resta de l’esquerra després del destapament militarista– sí que és interessadament populista. Una altra cosa és com es concretin aquestes noves figures impositives. La de la banca ja apareix matisada en les propostes de resolució. Ja no és un impost sobre els beneficis, sinó sobre els “beneficis obtinguts derivats dels increments dels tipus d’interès dels seus préstecs”. No té cap importància. Perquè per al surfista de la política el més rellevant és el titular, i aquest titular ja està guanyat. Valgui com a exemple –són dades de la Intervenció General de l’Estat (IGAE)– que quan es va anunciar la taxa Google es va preveure una recaptació teòrica de 1.200 milions que finalment ha acabat en 166 milions, un 14% del que s’anticipava.
Passa el mateix amb l’impost a les transaccions financeres. La previsió era recaptar 1.000 milions i la xifra final va ser de 295, un 30%. Com que en política la rendició de comptes no és més que una utopia, un pot anunciar el que vulgui sense por de posar-se vermell en el futur. Presentar impostos sense treballar al detall les memòries que els acompanyen és tan habitual com frívol.
Allò dels trens té la mateixa substància populista. Avui es convalida al Congrés el decret pel qual es bonificava el transport públic al 50% que el Govern central va prendre fa tot just quinze dies. Què ha passat aquestes dues setmanes perquè, fins i tot no estant convalidat el text anterior, ja s’anunciï el cent per cent
A partir del setembre viatjarem a Tortosa amb tren com a l’Índia
de gratuïtat en el transport ferroviari de titularitat estatal? Doncs que el botó del pànic de la Moncloa exigia que en el debat quedés clar que en Pedro és molt però que molt d’esquerres, i que s’ha posat el vestit de batalla, que és el mateix que el de la improvisació. Per cert, per triar una línia a l’atzar, si la mesura triomfa –cosa que passarà, com tot el que es paga entre tots– a partir del setembre anirem a Tortosa com a l’Índia: penjats de les portes i al sostre exterior dels combois. De franc, això sí. Visca!