La desaparició

El que ha passat al Congrés dels Diputats és més propi d’un episodi de Stranger things que de la política. Em refereixo a la pràctica desaparició de Catalunya, el procés i el contenciós català de l’anomenat “debat sobre l’estat de la nació” que té lloc aquesta setmana. La cosa ha estat tan aguda que ni Gabriel Rufián s’ha aturat gaire en el que hauria de ser l’especialitat del portaveu del grup independentista amb més influència a la Cambra Baixa. El fet català desapareix de la majoria dels discursos com si aquí no hagués passat res, però tothom sap que perviuen els efectes de la crisi catalana de l’octubre del 2017, encara que hagin quedat difuminats per la pandèmia i per l’impacte econòmic i social de la invasió russa d’Ucraïna i el seu corol·lari energètic.

Desconcerta l’observador que Catalunya s’hagi convertit en l’absència significant d’un debat protagonitzat per un president espanyol que –cal que no s’oblidi– va arribar a la Moncloa mitjançant una moció de censura que no s’explica sense el context del procés i el paper imprescindible dels partits catalans a l’hora de forjar una majoria alternativa a la de Mariano Rajoy. A més, la carpeta catalana –que aquesta setmana es reobre amb motiu de la trobada de demà a Madrid de Sánchez i Aragonès– no deixa de ser un assumpte essencial malgrat les greus emergències que ens ocupen i preocupen. Potser hem oblidat que la crisi econòmica del 2008 va tenir molt a veure amb la desafecció de les classes mitjanes que van abraçar la causa de la República catalana? Potser no escoltem les veus de l’empresariat català que subratllen com els dèficits inversors de l’Estat espanyol estan frenant seriosament el creixement de l’economia catalana?

Paradoxa entre les paradoxes. Mentre Catalunya esdevé una qüestió invisible en el debat parlamentari més important, apareix ETA com un tema fetitxe que el PP situa dins l’actualitat amb calçador, per practicar l’oposició del misto contra el Gabinet PSOE-Podem i dissimular, de passada, la seva esgarrifosa falta de propostes. És aquesta la moderació anunciada a bombo i platerets per Núñez Feijóo? Una dècada després que els etarres deixessin d’actuar, la dreta espanyola passeja l’espantall de la banda terrorista per l’hemicicle, fent gala d’una imaginació descriptible. A costa del dolor i la memòria de tantes persones, els populars busquen una polarització sobreactuada amb l’Executiu de Sánchez, amb la palanca més primària. Amb una actitud similar la transició democràtica no hauria estat possible, la qual cosa indica la vocació regressiva d’alguns.

Amb Catalunya omesa i les sigles d’ETA llançades com a tramposa cortina de fum per la dreta (amb el seu flamant líder de convidat de pedra), la comoditat de Sánchez per assajar el seu cop de volant a l’esquerra és evident. Novament, la tàctica del resistent funciona per surfejar el moment i crear un relat “més social” d’acord amb el malestar ciutadà, les demandes dels socis de Podem i la perspectiva de la majoria dels grups parlamentaris que li donen suport. No obstant això, no sabem si això canviarà el sentit dels sondejos, que estan premiant els populars per l’efecte gairebé màgic del canvi de cara al capdavant del projecte.

En el joc de les percepcions, Sánchez prova de fer com aquells productes de tota la vida que col·loquen l’etiqueta de “fórmula millorada” sobre la marca, per retenir el client que dubta i arribar també a nous compradors. El que és nou i el que és conegut. És el que sap fer més bé l’actual inquilí de la Moncloa. ●

Mentre Catalunya esdevé invisible en el debat, apareix ETA com a tema fetitxe del PP