Por de la insignificança

Cerquem l’origen de les coses amb la il·lusió que ens reveli un sentit del que ens envolta. L’última setmana aquesta pulsió ens ha deixat el que seran dues fites. Una ve del subsol, i ens l’ha portat el treball metòdic de paleoantropòlegs que, armats amb pinzells i paletins, han accedit a capes profundes d’Atapuerca, on cada metre de terra extreta equival a un viatge de cent mil anys al passat. L’altra arriba de l’espai exterior, on el nou telescopi James Webb, enviat allà fa menys d’un any, rastreja les galàxies primigènies. Del jaciment arqueològic de Burgos són les imatges del trofeu: un maxil·lar i un fragment de pòmul del “primer europeu”. De la foscor sideral, visions d’eixams d’estrelles, col·lisions de galàxies i nebuloses d’una bellesa estranya. En tots dos casos, les unitats de temps que es maneguen fan que les nostres preocupacions quotidianes quedin reduïdes a un polsim que qualsevol ràfega d’aire escombraria sense el més mínim esforç. Quan mirem endavant, però, el fragor de la guerra ens aparta d’aquestes troballes científiques i ens duu a preguntar-nos, una vegada més, sobre l’origen de la invasió d’Ucraïna. I aquí ens quedem: en el llenguatge de la força bruta. Com si el camp gravitatori del Kremlin no ens permetés escapar de la seva lògica. Els dirigents de l’extens país eslau se senten a pler amb ella, orgullosos d’aquesta fama ja aconseguida en temps dels tsars. Deia un lord anglès de mitjan segle XIX que la pràctica del govern rus sempre ha estat llançar les invasions tan ràpid i tan lluny com l’apatia dels altres governs li permetés, per després, quan trobés resistència, retirar-se fins a la següent oportunitat.

Amb una esmena constitucional, Putin es va regalar a si mateix un horitzó temporal que va fins al 2036. Si la salut l’acompanyés, els interessos nacionals dels russos quedarien segrestats fins aleshores pel president i el seu cercle més pròxim. El distanciament d’Occident, les llibertats del qual són un mirall indesitjat, ajuda a fossilitzar el discurs de l’amenaça exterior. Per més historiografia revisionista que se citi, per més preocupacions en matèria de seguretat a les quals s’al·ludeixi, per més afany que es posi a enllustrar la glòria passada i a victimitzar-se per una suposada russofòbia, sense base real –l’intercanvi cultural i comercial hi era–, tot al final es redueix a la preservació a Rússia dels privilegis i la depredació d’uns pocs. Tant hi fa enviar al camp de batalla, com a carn de canó, joves inexperts i mal proveïts, súbdits perifèrics de regions empobrides, ja siguin tadjiks, buriats o daguestànics?

En el discurs d’acceptació del Nobel de la Pau, el físic nuclear soviètic Andrei Sàkharov, col·laborador en el desenvolupament de la bomba d’hidrogen i posteriorment referent de l’antimilitarisme, va parlar del vincle íntim entre cooperació pacífica, progrés i drets humans. Si es descura qualsevol dels tres aspectes, és impossible aconseguir la resta, va dir, com oferint-nos la fórmula per a un món en concòrdia. En el cas de la Rússia de Putin, el còmput és desolador: durant els seus mandats la pau ha estat una anomalia, els drets humans s’han menyspreat i, des de la invasió d’Ucraïna, s’ha accelerat una involució que serà un llast per al futur de les generacions més joves. Ara posa sobre el tauler una altra arma, com és el tancament de la clau de pas del gas. I una veritat ha emergit: la interdependència econòmica era en realitat dependència d’Occident. Mentre que alguns països europeus van pensar que la compra de matèries primeres a Rússia era garantia de pau i entesa, el Kremlin es preparava per resistir en un escenari de sancions econòmiques.

A més de la fam, el fred hivern, aliat històric de Rússia contra invasions de francesos i alemanys, se suma a altres amenaces. Fins i tot els combustibles fòssils, gràcies als quals la societat russa podria gaudir de millors condicions de vida, s’empren per finançar somnis de grandesa que produeixen monstres: assassinats, mutilacions, urbicidis... I, amb la confiança definitivament trencada, s’ha minat qualsevol pont entre europeus i russos, com si la nostra història no hagués estat un diàleg ininterromput. Si Rússia hagués volgut, hauria pogut, sense recórrer a la violació del dret internacional, tenir un paper predominant en l’ordre mundial. Però va sucumbir al punt feble que va assenyalar Nikolai Gógol: “Al rus l’ha espantat més la insignificança que tots els vicis i defectes”. ●

A més de la fam, el fred hivern, aliat històric de Rússia contra invasions, s’afegeix a altres amenaces

SPUTNIK / Reuters