La Vanguardia (Català-1ª edició)
“Una capseta de somriures”
Santiago Segura estrena la tercera part de l’exitosa ‘Padre no hay más que uno’
Ja és tradició que Santiago Segura passi per La Vanguardia cada juliol per presentar la seva pel·lícula de l’estiu. El director ha complert amb la seva cita anual, perquè avui estrena Padre no hay más que uno 3 , una comèdia que no té res d’estiuenca, ja que passa per Nadal, però sí que té molt de comèdia.
Segura, director, guionista i protagonista, recupera la família que va fer el superèxit el 2019 i que va continuar el 2020 amb La llegada de la suegra. I encarna per tercera vegada en Javier, un informàtic, pare ja de sis fills, que després de crear una aplicació, Conchi, per organitzar les tasques familiars, s’ha quedat a cura de la seva família mentre la seva dona, la Marisa (Toni Acosta), treballa com a interiorista.
Arriba el Nadal i els nens fan les seves entremaliadures com sempre, tot i que ara en Javier té un problema afegit, l’adolescència de la seva filla gran, la Sara, que té un nòvio, de nom Ocho, una mica singular, malgrat que també coqueteja, per a horror del seu pare, amb un prestigiós raper.
“Volia transmetre a l’espectador la inquietud que pot provocar en un pare veure la seva filla com a sexual”, explica Segura, les dues filles del qual, Calma i Sirena, formen part de l’elenc de la pel·lícula, tot i que no són unes endollades: “Elles volien sortir a Padre no hay más que uno, els vaig fer un càsting amb el mòbil i el vaig enviar a Sony, que les va seleccionar”. A les nenes Segura no els ha anat gens malament com a actrius. La Sirena fins i tot té un club de fans.
I la Calma, que interpreta la – dins del que cap– assenyada Carlota, “es queixa que en la seva trama no hi passa res”, tot i que és la que s’encarrega de solucionar els problemes dels germans entremaliats i ja té un pretendent, però no acaba d’agradar-li per “la diferència d’edat”, ja que és company de classe de la seva germana petita, a qui dona vida Luna Fulgencio.
Els nens orquestren les seves maldats per Nadal i això és una cosa que Segura tenia molt clara, perquè “el Nadal m’agrada, m’emociona, em quedaria a viure en el Nadal eternament amb les llums, els regals, la família... i el clàssic nadalenc”.
“Els americans tenen Que bonic que és viure (Frank Capra, 1946) i la veuen cada any, m’encantaria fer el clàssic nadalenc espanyol”, diu Segura, malgrat que és conscient que de moment la cinematografia local ja disposa de La gran familia (Fernando Palacios, 1962) a què ret homenatge en una escena de Padre no hay más que uno 3 quan la filla petita es perd a la Plaza Mayor de Madrid, el mateix que li passa a en