Una lliçó de crítica literària

Darrerament he estat treballant en una antologia d’apòcrifs: textos d’un autor que n’imita un altre, falsificacions i paròdies. Quina quantitat d’hores han dedicat els escriptors catalans a escarnir altres autors, de broma o amb mala llet. Hi ha alguns textos de l’època del modernisme, molts dels anys trenta (sobretot de la revista satírica El Be Negre) i menys dels darrers anys. Ara tothom té la pell molt fina i les coses acaben fàcilment al jutjat: vista la possibilitat de prendre mal, els escriptors han optat per ignorar-se.

Quan va esclatar la Guerra Civil, moltes revistes de la broma van deixar de sortir: propaganda i humor no lliguen gaire. Però quan les coses es van poder normalitzar una mica, una colla d’escriptors i dibuixants joves van recuperar les capçaleres històriques – L’Esquella de la Torratxa, Papitu– i hi van introduir un humor políticament compromès. La gràcia és que no és un humor de recepta, programàtic i eixalat. Té unes sortides delirants en la línia de l’humor absurd de l’avantguarda. Per exemple: el desembre del 1936, Papitu tenia una secció de novetats literàries que era una crítica de les lectures esbiaixades que propiciaven les bandositats polítiques. Un dels llibres que s’hi van comentar va ser El roig i el negre, de Stendhal. El crític, Papaverus Tusquets, prevere ( Papaverus és el nom científic del galleret, prevere vol dir ‘ capellà’), parteix de la idea delirant que la novel·la de Stendhal està escrita en clau i que parla de la persecució religiosa dels primers mesos de la guerra. El roig i el negre són els colors de la FAI! És tot un exercici de sobreinterpretació estrambòtica. El protagonista es diu Sorel (de Sor, germana); Mademoiselle de la Mole, immoral i pecadora, és un retrat indecent d’Emilo Mola, el general feixista. Acaba demanant “amb totes les forces de la meva ànima pudibunda” que posin El roig i el regre a l’índex d’obres prohibides.

Una setmana després, l’inexistent Rebentós y Rebentós (d’una mala crítica en català sempre se n’ha dit una rebentada) comenta Quo Vadis?, de Henryk Sienkiewicz, una novel·la del 1896. Sienkiewickz va ser premi Nobel de literatura l’any 1909. La seva obra s’havia adaptat diverses vegades al cinema. Però l’autor de la crítica, que està a la figuera, diu que és un plagi. Ha descobert –i dedica tot l’article a demostrar-ho, amb uns arguments que fan descollonar de riure– que aquest tal Sienkiewicz ha copiat la novel·la de Francesc Trabal Quo vadis Sànchez?, del 1931, eliminant-ne el Sànchez. Ha manipulat la divertida narració humorísticoesportiva de Trabal i l’ha convertit en una apologia de la religió amb santes, apòstols i màrtirs. Ha disfressat un partit de campionat fent-lo passar per un espectacle del Circ Màxim i, amb l’incendi de Roma, ha fet la caricatura de la revolució a Barcelona. L’autor d’aquests articles critica aquella gent que fan dir als textos i a les coses el que ells volen que diguin. És un déu. I més, en temps de guerra.

El roig i el negre són els colors de la FAI! És una sobreinterpretació estrambòtica