La Vanguardia (Català-1ª edició)
Els oficis estrafolaris
Ahir va ser 13 de juliol del 2022, però al Museu del Prado es van lliurar els premis Nacionals de Cultura del 2020. De l’any en què el món va canviar i, també, va deixar els lliuraments de premis suspesos. El Ministre de Cultura, Miquel Iceta, ho va recordar en començar la cerimònia, presidida pels Reis: “Veure el 2020 a les invitacions ens recorda tot el viscut aquests dos últims anys, la incertesa, la tristesa, el temor, però també com la cultura ens va ajudar en els moments més complicats. Aquests dos anys hem après que la cultura es cuida de nosaltres i que també nosaltres l’hem de cuidar”. Amb un discurs en què va recordar –com també recordaria el Rei– el desaparegut José Guirao, “sensible, elegant, de paraula i diàleg”, va donar pas a la desfilada de la trentena de premiats, a qui va representar el discurs d’Irene Vallejo, premi Nacional d’Assaig per El infinito en un junco. Riallera sempre, es va llançar a demostrar com, malgrat que els “oficis estrafolaris dels premiats avui no tenen bona reputació professional”, és amb la ficció, “amb contes, cants, poemes i metàfores” com aprenem “a dormir, menjar, superar el dolor, estimar”.
Els premiats i els seus oficis estrafolaris van ser el teatre de Guillem Clua, la dansa de Jesús Carmona, la literatura de Luis Mateo Díez, els còmics de Javier de Isusi, la música de Raquel García-Tomás, la pintura de José María Yturralde, la fotografia de María Teresa Ortega, el periodisme cultural de Sergio Vila-Sanjuán o la televisió d’Andreu Buenafuente. Una cultura, conclouria el rei Felip, que aporta gairebé 700.000 llocs de treball i un 3,4% del PIB d’Espanya i que aquests dos últims anys “s’ha revelat com un component essencial per a la nostra vida”.
Vallejo ho va demostrar amb el vol poètic del seu discurs. Va recordar que “les paraules guarden imatges dins seu com l’ambre conserva insectes d’eres remotes” i que “el terme cultura evoca arrels camperoles”. “Els nostres avantpassats llauradors van idear la metàfora de conrear la ment, aquesta parcel·leta rústica que tenim darrere del front, entre les orelles. Així comencem a ser jardiners de nosaltres mateixos. D’això es tracta, de convertir-nos de cap a peus en una obra d’art”, va dir, i va assegurar que “seria dur resistir la vida sense rius de tinta d’imatges, de música, de dansa. El real necessitem vestir-lo, embellir-lo, dibuixar-lo, fer equilibrismes al caire dels seus abismes, llegir-lo, somiar-lo”. I va avisar que “les ficcions que creem ens modelen la mirada i els actes i, per tant, existeixen”.
“Amb sort en la infantesa ens ensenyen que, juntament amb la vida pràctica, hi ha les històries, els còmics, els jocs verbals, el circ, el revers del quotidià. Si un nen creu que li dones menjar només per alimentar-lo, s’avorreix; si la cullera vola com un avió tot es converteix en un joc, una metàfora que el sedueix”, va dibuixar, i va concloure que “cada dia cal continuar conreant, creant i cuidant el nostre hort, la prada comuna, l’ambre dels somnis”. ●
Un vibrant discurs d’Irene Vallejo va presidir els premis Nacionals de Cultura a El Prado