La Vanguardia (Català-1ª edició)
Un enfonsament i un colós
La crisi de Pogacar és la culminació de la tàctica d’assetjament sistemàtic del Jumbo i Vingegaard
Un recorregut colossal, amb dos ports fora de categoria, el gegantí Galibier i el costerut Granon, una estratègia valenta, una ofensiva des de lluny i des de baix, un espectacle majestuós, els favorits colze a colze i donant la cara, un defalliment desconegut per a un ciclista immaculat i un canvi de líder més que merescut. Una etapa per al record als Alps. Una jornada per no oblidar per als aficionats ni els protagonistes. Per a Vingegaard, que ja sap de què és capaç -és la seva primera etapa i la primera vegada que llueix el groc– i que té un bon avantatge (2m20s) per defensar-se. Per a Pogacar, que ha de recuperar l’orgull i utilitzar-lo com a font d’inspiració i revenja per intentar guanyar el tercer Tour. I per a Enric Mas, engolit, despenjat, que està obligat a recalcular el pla després de perdre totes les opcions de podi mentre ressorgien Quintana, Bardet i Thomas.
Dos anys de perfecció i de domini es van acabar. Dos Tours i mig imbatut es van enfonsar. Tadej Pogacar va conèixer una cara estranya, per a ell, del ciclisme. L’eslovè va ensenyar una debilitat desconeguda al Tour. L’enfonsament del doble campió va ser inesperat. El temps dirà si va ser un parèntesi, una treva o alguna cosa més. Va passar de somriure a la càmera, de sortir en primera persona a tots els atacs, de voler quedar-se sol amb el seu màxim rival, de tenir la cursa controlada... a flaquejar, a no poder seguir Vingegaard, a defallir, a perdre el groc, a deixar-se tres minuts i a caure fins a la tercera plaça.
A 5 km de la meta del Granon va començar una altra cursa. Res a veure amb el noi intractable que ho volia tot. La crisi va ser total. Pogacar es va quedar buit. Li queien els segons en cada pedalada. Fibrosíssim, fi, lleuger, Vingegaard ballava cap al cim a buscar el liderat. El va fer patir l’any passat al Mont Ventoux i li va fer pujar els colors al Granon.
Mallot obert de bat a bat, acotat, mirada a terra, boca oberta per capturar el màxim d’aire. La imatge de Pogacar era tan nova com definitòria. Estava totalment grogui, desinflat. No és que no pogués seguir Vingegaard. És que el va deixar Thomas i el van
El web del Tour de França i molts dels especialitzats en ciclisme van quedar bloquejats, incapaços d’acollir tants intents de connexió. La primera victòria del danès Jonas Vingegaard al Tour acabava d’entrar per la porta gran en la història de la cursa, un concepte de vegades grandiloqüent que a França defineixen com la légende du Tour. La cursa només ha viscut dos finals d’etapa al Granon, a 2.413 metres d’altitud. El 1986 va posar fi al regnat de Bernard Hinault, va
Port del Galibier
Briançon
Coll de la Croix de Fer
Valloire
Alpe d'Huez superar Gaudu i Adam Yates.
Pogacar no s’havia enfrontat mai als ports mítics del Tour. Li faltava aquesta assignatura, i tot i això ja té dos Tours. Ahir va entendre que cal respectar els colossos, que cal venerar-los, que no se’ls ha de subestimar, que no es poden fer exhibicions, que tot s’acaba pagant. Ho va patir a les seves pròpies carns.
Una, dos, tres, quatre i cinc vegades va respondre en l’inici del Galibier, sense discriminar la roda. Pogacar sortia en primera persona. Era igual que ataqués Roglic o Vingegaard. L’eslovè de l’UAE responia com un ressort als continuats atacs i contraatacs dels líders del Jumbo. No selecci
1 J.Vingegaard (DIN-Jumbo) 2 N. Quintana (CoL-Arkéa) 3 R. Bardet (FRA-DSM) 4 G. Thomas (GBR-Ineos) 5 D. Gaudu (FRA-FDJ) 6 Adam Yates (GBR-Ineos) 7 Tadej Pogacar (ESL-UAE) 8 A. Lutsenko (KAZ-Astanà) 9 S. Kruijswijk (PB-Jumbo) 15 (ESP-Movistar)
El danès Jonas Vingegaard, amb un atac a 5 km de la meta, va aconseguir al cim del Granon el primer triomf d’etapa al Tour i també es va posar per primera vegada el mallot groc
onava. Es defensava en gran, sense por malgrat veure’s envoltat de quatre ciclistes de l’equip holandès, que l’havien aïllat dels seus gregaris llançant-se ràpid només de passar pel Télégraphe amb Laporte, que venia de la fuga.
Fins que es va cansar de defensar i ell mateix va atacar. Se’n va anar amb Vingegaard a la roda. Potser no era necessari, potser tota aquella batalla llunyana li va impedir hidratar-se i menjar. Però en veure’s contra les cordes, aïllat, va voler treure les grapes. Després ho va pagar. Quan Pogacar no va sortir ràpid cap a Vingegaard al Granon va ser el senyal que alguna cosa no anava bé, que alguna cosa havia canviat. “Si no
L’eslovè, aïllat i exigit, es va oblidar de menjar i ho va pagar cedint gairebé tres minuts i el liderat
ho provo, no guanyaré. Ser segon és bonic, però ja ho he estat. Jo havia d’intentar guanyar i ara soc el líder. Continuaré lluitant fins a París”, deia Vingegaard després de culminar l’obra d’art del seu equip.
Al Granon el 1986 es va acabar la llegenda d’Hinault. Hi va perdre el groc i mai més no se’l va tornar a enfundar. Però Pogacar no es rendeix. “No ha estat el meu millor dia però vull lluitar aquesta cursa fins al final. Ho donaré tot per no penedir-me de res”. I avisa de cara a avui. “He perdut tres minuts. Potser a l’Alpe d’Huez guanyo tres minuts”. ●