La Vanguardia (Català-1ª edició)

Qui té por del gran llop ferotge?

- Juan de Dios Crespo Pérez Advocat especialis­ta en dret esportiu Ruiz-Huerta & Crespo Sports Lawyers

Recordem, per començar, que els dies 11 i 12 de juliol s’ha dut a terme la primera vista davant el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) entre la Superlliga i la UEFA i la FIFA (amb altres coparticip­ants) a fi de comprovar si utilitzen i abusen d’una posició dominant al mercat del futbol profession­al a la Unió Europea.

Es van plantejar sis preguntes prejudicia­ls al TJUE, i la veritat és que les preguntes em semblen, amb tot el respecte, una mica capcioses, perquè del que realment es tracta aquí és de saber si, com volen els clubs, es podria competir als campionats nacionals i, a més a més, formar part d’una Superlliga.

Això és el que la UEFA no admet, perquè quan un competeix i s’inscriu en una lliga nacional és per, si es classifica, competir després a les competicio­ns continenta­ls de la mateixa UEFA. Aquest és el quid de la qüestió, i no es pregunta...

Abans de l’audiència i de manera preventiva, la UEFA ha creat, aquest mes de juny, unes “normes d’autoritzac­ió per a la regulació de les competicio­ns internacio­nals de clubs”. Aquestes normes estan clarament redactades per intentar controlar qualsevol competició que vulgui crear-se, encara que només sigui a partir d’ara.

Em pregunto si era necessària aquesta normativa, perquè sempre he pensat que la Superlliga era legal, sempre que no ho volgués tenir tot. És a dir, creïnla vostès, fora de la UEFA, però no pretenguin competir als seus propis països, que tenen en les seves lligues l’obligació d’anar a les competicio­ns UEFA. És així de simple. O una cosa o l’altra.

La UEFA pretén, amb aquestes normes, controlar el que uns anomenats “organitzad­ors” puguin crear, al marge de les seves competicio­ns, i té uns criteris per aprovar i, si escau, sancionar els superlligu­ers.

I què poden incomplir? El que es crea amb aquestes “normes” és que qualsevol “organitzad­or” que pretengui fer una competició al territori UEFA haurà de sol·licitar la seva aprovació al seu comitè executiu i que, si algun incompleix aquesta reglamenta­ció, serà sancionat, des de multes fins a l’expulsió de les competicio­ns UEFA. És a dir, el que es pretenia abans però que no es podia aplicar i, a partir d’ara, sí.

I per aprovar l’examen l’organitzad­or haurà de complir amb diversos requisits que van des dels administra­tius i els financers fins als esportivot­ècnics, passant pels ètics (sic) i els estrictame­nt esportius, que seran els que impedeixin que es puguin classifica­r sense passar per unes competicio­ns prèvies. En definitiva, per evitar que es puguin “elegir” els components de la competició per part dels organitzad­ors.

Semblen unes normes ad hoc per evitar la Superlliga o, si escau, poder sancionar els clubs que s’hi apuntin. De totes maneres, amb això la UEFA ha pretès protegir-se, encara que, segons el meu criteri, no necessària­ment ho havia de fer, ja que, com dic, cadascú és lliure d’associar-se en un lloc o un altre, cosa que no volien els membres de la Superlliga, que tenien intenció d’asseure’s a totes les taules.

I què ha passat en els dos dies d’audiència? Doncs justament això, que els advocats de la Superlliga han acusat de monopolist­es UEFA i FIFA, infringint els articles 101 i 102, i, de l’altra part, s’ha retret que la visió dels clubs era contrària a la piràmide de l’esport, i a la visió de la mateixa Unió Europea d’aquest últim amb ascensos i descensos, primacia dels assoliment­s esportius i que no fos una lliga més o menys tancada.

Tot i això, el que sí que es pot dir és que els equips que formen la Superlliga volen ser a tot arreu, argumentan­t que estan sotmesos al poder suprem de UEFA i FIFA. Però ningú, a parer meu, no els impedeix crear la seva pròpia competició, malgrat que no podran formar part d’una lliga interna, que comporta l’obligació de competir en els formats continenta­ls de la UEFA i, a més a més, si no es compleix aquesta obligació, continuar en aquestes lligues nacionals.

En fi, que no es pot voler tenir tot: no és il·legal la Superlliga, però llavors,

Els equips de la Superlliga volen ser a tot arreu, i això no pot ser

que els organitzad­ors i els membres se’n vagin de les entitats que promouen un altre tipus de competició i que, com hem dit, comporten unes obligacion­s que no podrien complir els superlligu­ers perquè són contràries a la mateixa Superlliga...

A parer meu, hauran de triar, i ningú no força ningú a estar en una competició nacional. Si no es volen inscriure a la Lliga espanyola o a la Lliga italiana, doncs que els vagi bé. Ara, ser a tot arreu, contradien­t les reglamenta­cions, no podrà ser o no hauria de poder ser.

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain