La Vanguardia (Català-1ª edició)
Un cop a la convivència
Possiblement ha estat el debat més decisiu després de la Constitució. El retrat d’Espanya que en surt no s’assembla gaire a l’anterior. El president Sánchez té un aspecte més presidencial, amb sensació de domini, fins i tot insolent, dels ressorts del poder. La coalició apareix més estable, malgrat que amb més poder de Podem. El bloc d’investidura continua unit, per bé que amb diferents graus d’adhesió al líder natural, amb un PNB que, per si de cas, es pregunta qui sostindrà Sánchez a la Moncloa després de les eleccions. I la dreta potser va malgastar una ocasió d’or per consolidar l’avantatge que li atribueixen les enquestes. Li va faltar previsió del que plantejaria Pedro Sánchez, tot i que estava molt anunciat.
Fa una setmana parlàvem de l’“arriscat gir de Sánchez” per concloure que la seva única possibilitat de continuar al Govern el 2024 era recompondre el bloc de suport. Ho va aconseguir i amb una facilitat sorprenent: n’hi va haver prou amb un parell de frases com ara “em deixaré la pell per les classes mitjanes treballadores”; un parell d’ajuts temporals més a sectors necessitats; escalfar l’ambient amb una agressivitat insòlita en un cap de govern contra poderosos sense identificar; assumir la demanda de difusos impostos a grans empreses, i missió acomplerta: les esquerres van saludar joioses la tornada del pastor a la cleda. Pedro Sánchez va aconseguir el que busca Yolanda Díaz: un moviment progressista per sobre dels partits. Des d’aquest punt de vista, l’“arriscat gir” ha estat un gir sòlid.
No mereixen el mateix reconeixement les solucions. És fals que pretenguin combatre la inflació. Si la inflació es combatés regalant abonaments de tren, no existiria. És fals que se socorri els més febles, perquè amb aquesta mena d’ajuts, igual que en els vint cèntims de la gasolina, no hi ha discriminació per nivells de renda. És fals, com es va dir dels grans emporis, perquè un 99,8% de les empreses espanyoles són pimes. I és falsa la imatge d’“els beneficis per a uns pocs”, perquè les empreses per a les quals es crea un nou impost tenen més de nou milions de petits accionistes que són petits estalviadors que ja han perdut patrimoni a la borsa i seran els pagadors del que Feijóo va anomenar “populisme fiscal”. La rancúnia als poderosos que es mira d’inculcar es podria girar contra els inculcadors.
I aquí tenim un altre fruit, el més negatiu, del debat: des d’ahir no hi ha una Espanya conservadora i una altra de progressista: hi ha l’intent de crear –des del poder!– una Espanya d’abusos i privilegis i una altra víctima, pura classe mitjana treballadora. Crec que aquesta divisió és perillosa per a la convivència, sobretot si és fruit d’una estratègia. És addictiva i porta un germen de conflicte: es fan rics els que apugen els preus, que són els empresaris, i després combatem l’empresari ric. Podem ja reclama apujar l’impost de societats als supermercats. En algun lloc de la ciència econòmica es deu estar gravant en marbre l’actualització de Madame Roland: “Inflació, inflació; quants crims que es cometen en nom teu!”