El gran reemplaçament?

Una de les tesis més falses i peregrines de les sostingudes sense rubor per l’extrema dreta és la d’“el gran reemplaçament”: en virtut de les maquinacions d’elits perverses (amb quina finalitat?), els nostres països veuran substituir la població blanca i cristiana per la d’altres procedències, més pigmentades, de confessions diverses, i especialment, musulmans. A fi d’estimular pors i ressentiments, poc importa la veritat, ja que aquest “reemplaçament” no s’ha produït mai al llarg de milers d’anys de moviments migratoris arreu del món. Els únics casos de reemplaçament poblacional esdevinguts s’han degut a guerres cruentes amb voluntat d’extermini de poblacions preexistents.

Tampoc en èpoques recents, cap país d’immigració, ni tan sols els que n’ostenten una tradició de dècades com els Estats Units o França, no ha assistit a tal fenomen, ni hi ha el més mínim indici que es pugui produir, fins i tot utilitzant hipòtesis inversemblants (nul·la natalitat “nativa”, absència de matrimonis mixtos, impermeabilitat cultural total, inexistència absoluta de crisis econòmiques i d’ocupació...).

Així doncs, pot ser interessant analitzar el cas espanyol, atesa la intensitat absolutament singular que va assolir el fenomen migratori la primera dècada d’aquest segle. Cada any, la població immigrant va créixer al voltant d’un 1% sobre la població total (unes 450.000 persones/any), proporció que no s’ha donat en cap país occidental els últims segles. A partir del 2010 la immigració canvia de signe durant diversos anys de resultes de la crisi econòmica del 2008, ja que –com és ben sabut– la causa eficient de les migracions és el mercat de treball (per això, el saldo migratori el 2021 torna a ser positiu, en unes 150.000 persones, una vegada iniciada la recuperació de l’ocupació després del confinament).

Si la teoria del gran reemplaçament tingués algun indici de rigor, un fenomen de la magnitud del descrit hauria deixat alguna empremta visible en la societat espanyola pel que fa a l’exercici del poder, a la cultura prevalent, al control social... Vegem-ho: les persones d’origen immigrant ostenten algun grau apreciable de poder polític, econòmic, judicial, institucional, policial...? (Si ni tan sols les dones “blanques i cristianes” no ho han aconseguit encara en prou grau...).

Aquestes persones han imposat els seus valors a la societat preexistent? Ni tan sols no ho hanaconseguit,probablement,enaquellsmés exemplars, com el respecte a la gent gran de certes cultures mediterrànies o americanes.

Quins canvis culturals significatius han introduït al nostre país? Aparentment, l’esforç d’integració ha estat unilateral, fins i tot per bé (per exemple, és notable amb quina celeritat les persones immigrants han adoptat la “cultura de la donació d’òrgans”, que singularitza feliçment el nostre país), per no esmentar la ràpida imitació de les exigües pautes reproductives de la societat espanyola.

El més paradoxal de la fal·làcia del gran reemplaçament és que la població immigrant (de la mateixa manera que la nostra minoria més antiga, la gitana) no aspira a cap hegemonia. La seva demanda, universal, és de respecte i d’igualtat, aspiració que té el suport de milions de conciutadans. Els mateixos que lamenten profundament que milers de persones “natives” pateixin gratuïtament a causa d’una falsa amenaça esgrimida tenaçment per l’extrema dreta i que rebutgen vehementment les matances perpetrades per supremacistes fanatitzats. ●

La paradoxa de la fal·làcia del gran reemplaçament és que els immigrants no aspiren a cap hegemonia