Les bicicletes, per a l’estiu

Tots recordem qui i on ens va ensenyar a anar en bicicleta. Quan van treure les rodetes de suport i es van fer sonors els aplaudiments familiars, l’orgull, perquè el nen ja voltava per la plaça tot sol.

Res més semblant a la sensació de llibertat com anar com una fletxa costa avall, dalt de la bici, sense tocar els pedals. Que les bicicletes són per a l’estiu ens ho va ensenyar Fernán Gómez i alguns n’han fet el sant greal, però aquest miracle només es compleix fora de les urbs.

Avui els carrers s’han convertit en una cadena acústica d’improperis: a la furgoneta li molesta el camió, al cotxe li molesta la furgoneta, al motorista li molesta el cotxe i al ciclista el patinet. Als avis els

Creuem insults per apaivagar el ‘presses’ que portem dins

molesta tothom i a tots desestabilitzen els atrevits ancians que passen en vermell.

Els uns i els altres van intercanviant insults, que no floretes, en veu alta, que només serveixen per deixar anar testosterona i apaivagar el presses que portem dins.

Per això idealitzem els nostres passejos amb bicicleta pretèrits, en el meu cas senders amb camps de girasols a banda i banda o esquivant pins centenaris de la Costa Brava. Però la vida del ciclista, i dels seus rivals, per la jungla de la ciutat és una altra cosa.

Un estudi recent demostra que gairebé la meitat de ciclistes, un 48%, se salten el semàfor en vermell. Un 41% transita amb els auriculars posats i un 10%, potser la dada més aterridora, mentre va utilitzant el mòbil.

A Colorado han instaurat una llei que permet que ciclistes, patinets i altres VMP puguin saltar-se els semàfors en vermell “per evitar situacions de vulnerabilitat”... Les estadístiques asseguren que això ha generat una disminució de col·lisions a les cruïlles i que han disminuït els accidents.

Confiar-ho tot a una aleatòria responsabilitat individual també és un perill. ●