La segona ciutat d’Aragó

Que els Jocs Olímpics d’hivern del 2030 quedarien en foc d’encenalls es veia venir. Si l’èxit de Barcelona’92 es va deure en gran manera a l’entesa que hi va haver entre les diferents administracions implicades, el fracàs d’aquests nonats Pirineus 2030 s’explica per la mala sintonia que durant tots aquests mesos han exhibit els governs autonòmics de Catalunya i Aragó. Com es pot creure en la viabilitat del projecte quan els socis que havien de tirar-lo endavant no han parat de renyir des del primer dia i ni tan sols han estat capaços de posar-se d’acord en el nom? Entre els polítics independentistes creava malestar això de participar en pla d’igualtat amb una altra comunitat autònoma en una iniciativa promoguda pel Govern central. Només la por a la reacció de les comarques beneficiàries els impedia desmarcar-se’n obertament. De moment, l’ambigüitat els resultava còmoda. Si la cosa tirava endavant, bé: s’apuntaven el punt. I si no, millor encara: es deslliuraven del problema.

Però amb aquests tacticismes no s’arriba mai enlloc: no es pot estar alhora dient una cosa amb la boca petita i una altra amb la grossa, ajudant amb una mà i sabotejant amb l’altra. L’unilateralisme del Govern de Pere Aragonès, les sospites de companyonatge entre els representants d’aquest i el president del COE i les consegüents suspicàcies del Govern de Javier Lambán van fer la resta. A pastar fang els Jocs d’hivern sense arribar a formalitzar-ne la candidatura! La notícia va ser acollida al Palau de la Generalitat amb alleujament mal dissimulat: un embolic menys. Que a l’hora de tancar la paradeta el president del COE, Alejandro Blanco, culpés del fracàs Javier Lambán dona a entendre que les suspicàcies d’aquest no mancaven totalment de fonament. El que hi ha, al final, es resumeix en una sola paraula: fracàs. Fracàs per als dos governs implicats, que han donat una imatge d’inflexibilitat i mala gestió. Fracàs per al COE, que des que Madrid es va quedar sense els Jocs del 2020 no aixeca el cap. I fracàs, sense que a ells se’ls pugui retreure res, per als veïns de les valls pirinenques, que han vist com de la nit al dia s’esfumaven les promeses de millores per a les seves infraestructures. Com en el sonet de Cervantes, “fuese y no hubo nada”.

Fins aquí la mala notícia. Ara, la bona. Els diaris aragonesos han parlat aquests dies de la voluntat de Lambán de restablir una relació de bon veïnatge amb Catalunya i, com a primer gest, ha aprovat la rehabilitació de la seu del Centre Aragonès de Barcelona, cridat a ser “un espai de trobada i respecte mutu”. Bé, no sembla que una decisió així s’hagi de justificar pel fiasco dels Jocs Olímpics, però benvinguda sigui aquesta rehabilitació, que el vell i noble edifici del carrer Joaquín Costa feia molt de temps que demanava.

Fa un segle, un de cada quinze barcelonins era d’origen aragonès, i una mica més tard, el 1930, vivien a Barcelona cinc vegades més aragonesos que a Osca: Barcelona era, amb diferència, la segona ciutat d’Aragó. Van ser aquells els anys d’esplendor de la institució, documentada a les fotos del llibre que el 2009 va commemorar el primer centenari: l’assistència als banquets, actes públics i festivals diversos era sempre multitudinària. L’edifici, de maó vist i inspiració neomudèjar, amb dues tribunes de pedra a l’estil dels vells palaus renaixentistes, és una exhibició de la puixança de la comunitat aragonesa de Barcelona, i en forma part l’històric teatre Goya, del qual era assídua la companyia de Margarida Xirgu i on, per exemple, es va estrenar Mariana Pineda de Lorca... Però eren uns altres temps. L’època daurada de les cases regionals fa temps que es va acabar, i el concepte resulta anacrònic. Ara mateix, el Centre Aragonès té uns quants centenars de socis i les seves quotes ni tan sols arriben per cobrir les obres bàsiques de manteniment. A la llarga, cada vegada amb menys membres i costos més alts, l’edifici estava condemnat a la ruïna, i la seva salvació requeria que el Govern aragonès, com ha passat, assumís la titularitat de l’edifici a canvi de ferse càrrec de la conservació. Encara sort que de vegades algunes coses surten bé. ●

Lambán ha aprovat la rehabilitació del Centre Aragonès de Barcelona, en senyal de bon veïnatge

DGA / EP