La Vanguardia (Català-1ª edició)

Teatre de titans

- J. Carlos Olivares E N T R E V I STA

La trilogie des contes immoraux (pour Europe)

Idea original, dramatúrgi­a, escenograf­ia i direcció artística: ,hia -.nard

Lloc i data: -ercat de les /lors, Grec &*&& (%%'())'&*&&+

De tant en tant apareix un espectacle –o una trilogia– que ens recorda per què ens agrada tant el teatre. Perquè és l’espai genuí de la fascinació. Ocupar el teu lloc en aquest joc i notar com al cap de poc l’esquena se separa del confort del respatller i el cos cerca l’escenari. El cap abduït pel que passa a pocs metres. Envaït per les imatges que erigeix i enderroca Phia Ménard, en solitari o acompanyad­a. No poder mirar cap altra cosa que aquella brillant metàfora sobre la fragilitat d’Europa i els seus falsos mites. Com la blancor clàssica del Partenó. No saber què passarà el minut següent en una monumental extravagàn­cia performàti­ca, nascuda fa un lustre per a la Documenta de Kassel.

Passar sense interrupci­ó del decàleg de l’arte povera de Maison Mère a la dimensió operística de Temple Père. Quan creus que ja no hi pot haver cap altre impacte estètic superior a una gran escultura sepultada per l’aigua, mentre el tro i la boira inunden el Mercat de les Flors, apareix una visió depurada digna de l’Akhenaton de Philip Glass. I quan el clímax arriba a la distòpia electrific­ada –entre Frankenste­in i el robot antropomor­f de Metropolis– un desvalgut cos nu (la mateixa Ménard) ocupa el silenci i s’adorm en un líquid detritus. Últim rastre d’una societat en descomposi­ció. Una Ofèlia postapocal­íptica per a l’epíleg de Rencontre Interdite.

Ah, et quedes, intentant pair l’allau d’arquitectu­res i paisatges que t’han arrossegat durant tres hores, admirant la capacitat de l’artista pluridisci­plinària de crear connexions amb l’espectador sense altre element que el cos i la seva presència i el temps real que requereix la construcci­ó d’enormes estructure­s tridimensi­onals. Sense paraules o amb un galimaties de llengües (sense sobretítol­s). Qui les necessita o necessita que siguin sempre intel·ligibles quan la cerimònia és tan poderosa. Quan estàs pendent que una Amazona de Mad Max aixequi en solitari i amb determinac­ió titànica un immens temple de cartró, icona de la nostra civilitzac­ió. I que aquesta obra sucumbeixi a les forces de la natura com un poema de futilitat. El que en queda és la majestuosa força d’una teatralita­t d’imaginació desbocada. ●

Camané torna a Barcelona amb un concert que sorprendrà molta gent avui al Teatre Grec (22 h) i que començarà la també fadista Cuca Roseta. En col·laboració amb el Festival de Fado de Barcelona, la vetllada de la cançó portuguesa té l’al·licient afegit d’escoltar una de les grans veus del gènere sense la imprescind­ible guitarra portuguesa com a contrapunt. Sonarà, en canvi, el piano de Mario Laginha, compositor i intèrpret de jazz. Tots dos presenten el seu treball conjunt, Aqui está-se sossegado,

en què proposen un nou fado que, en realitat, és el més antic de tots.

Un fado amb piano?

No n’existeixen enregistra­ments, però el fado va començar a tocarse amb piano als grans salons de Lisboa. I després va arribar la guitarra portuguesa, amb què es va fer popular. Ni a Portugal es coneix gaire aquesta història. En Mario i jo ens hi hem abocat per aconseguir entrar en l’estètica i en l’ambient musical del fado tradiciona­l. El disc s’aproxima al fado més pur.

El que li dona nom, Aqui está- se

La música és del meu besavi, que la va compondre cap al 1918. El poema és de Pessoa, signat amb l’heterònim Álvaro de Campos. Vam aconseguir trobar un registre sonor perdut del 1925 cantat pel meu besavi. Em va agradar molt.

Sí. Vaig descobrir el meu besavi en llibres de fados i, fins i tot, vaig veure fotografie­s d’ell cantant. I va ser entranyabl­e trobar aquesta música i el poema. Pessoa és un dels meus poetes preferits.

I molt utilitzat per al fado...

S’ha de buscar molt en la seva poesia per trobar algun poema que es pugui adaptar a la música del fado tradiciona­l. La seva poesia és per ser llegida o recitada, no pas cantada. Tal com passa amb Camões.

El disc es va publicar el novembre del 2019, fins a quin punt li va afectar la pandèmia?

Tant Laginha com jo estem simultanie­jant projectes individual­s més recents amb concerts del disc. Ara estic de gira amb el meu últim treball, Horas Vazias. Treballem el doble. ●

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain