La Vanguardia (Català-1ª edició)
Ni mig metre
Vingegaard resisteix amb solvència els tres atacs d’un Pogacar ferit en l’orgull
El Tour es guanya primer amb la ment i després se certifica amb les cames. És tan important la lluita de la psicologia com la de la carretera. Ho sap Pogacar, que l’any passat va menjar la moral constantment als rivals, el mateix que estava fent en aquest Tour fins que se li va entravessar el Granon. El té ben interioritzat Jonas Vingegaard, a qui a l’hotel, al sopar, a l’autobús, durant la xerrada tàctica i per l’auricular durant l’ascensió de l’Alpe d’Huez, no van parar de repetir-li que només tenia un objectiu: resistir, resistir i resistir. Que ni se li acudís perdre la roda de l’eslovè, que no el deixés encoratjar-se, que no el deixés anar ni un metre, que no podia donar-li ni la més mínima opció de recuperar-se, que qualsevol indici de debilitat seria metxa per a la pólvora d’un campió amb ànsies de revenja després de la primera gran derrota.
Així va ser. Ni un segon, ni mig metre, ni un tubular es va separar el líder del doble campió. No li va donar vida. No va alimentar la seva set. No li va permetre tornar a pujar al tren. El va tenir a ratlla, de la manera més cerebral i descoratjadora que existeix. Sempre enganxat, sent la seva ombra. Com si fossin Hinault i Lemond, que el 1986 van entrar de la mà, però sense ser companys, només rivals. Com Indurain va desmotivar Bugno el 1991. El que ha ajuntat la general del Tour que no ho separi l’Alpe d’Huez.
Pogacar va actuar tal com s’esperava d’ell. Va ser la viva imatge d’un lleó ferit. Des que va pujar dimecres al podi a buscar el mallot blanc, com a millor jove, el seu premi de consolació al Granon, tenia entre cella i cella un intent de resurrecció. Estava cantat, escrit i telegrafiat que l’eslovè atacaria l’endemà del defalliment sonat. Volia mostrar que l’enfonsament va ser un mal dia, un error humà per no haver-se alimentat en condicions. Va voler girar full de seguida, igual que va passar amb Enric Mas, que va respondre amb els millors en els 21 revolts, només fent la goma amb Thomas quan Pogacar provava el líder.
El líder destronat, instintiu, enrabiat, dolgut i tocat, va voler servir la revenja a cop calent. I, com no pot ser d’altra manera, l’estaven esperant a la cantonada.
Tres vegades va arrencar el cap de files de l’UAE i en cap no va fer mal ni camí. No a Vingegaard, tan bon escalador com ell. Accelerava, es posava dret però quan girava el cap hi havia el mallot groc del líder del Jumbo. Al clatell. Inalterable i impassible. Inseparable.
La primera vegada va ser a cinc quilòmetres del cim, curiosament idèntic escenari que al Granon. En aquell espai, el danès va treure gairebé tres minuts a l’eslovè. En canvi, el botí de Pogacar va ser menys que nimi i escàs. Va
Ta dej Pogacar va intentar despen
Estava cantat, escrit i telegrafiat que l’eslovè atacaria l’endemà del seu sonat enfonsament
jar sense èxit Jonas Vingegaard a l’Alpe d’Huez
192,6 km
Le Bourg-d’Oisans ser zero. Li va servir, això sí, per pujar a la segona plaça i desbancar Bardet. I res més. De cara a la galeria. L’eslovè pot dir que vol batalla i serà molt cert. Tant com que Vingegaard està pletòric, no se li veuen esquerdes i té un equipàs al seu servei: un Jumbo que va portar a cos de rei Kruijswijk i Kuss, els gregaris de la muntanya, a la Croix de Fer perquè no haguessin de treballar abans de l’última pujada, on van arribar sencers per acompanyar el danès.
“En Tadej m’ha atacat. Era el que m’esperava. Afortunadament he pogut seguir-lo. Ell estava molt fort però jo estava tan fort com ell. Per al primer dia en groc de la meva carrera ha estat una jornada excepcional”, analitzava el líder, ple de moral.
Mentrestant, Pogacar, cada dia que passi sense trobar el seu cop de pedal, sense tornar a espantar, és un dia més de fer voltes sobre el mateix, de trobar una explicació. “Van ser massa atacs. Vaig ser una mica estúpid de seguirlos tots. Vaig fer molt i vaig gastar massa. No tornarà a passar. Necessitava recuperar la confiança. M’hauria agradat estar una mica millor en aquesta jornada”, confessava.
Davant seu, el jove Pidcock, or olímpic en bicicleta de muntanya, un altre Ineos, com Thomas el 2018, l’última vegada que es va arribar a l’Alpe d’Huez, es va emportar el triomf en un 14 de Juliol que va servir per tornar a veure Chris Froome entre els millors. ●
El danès esperava l’intent de revenja del líder destronat i no li va concedir ni un segon a l’Alpe d’Huez