Redistribució o polítiques antiinflació

Les propostes de Sánchez en el debat de l’estat de la nació han generat un consens relativament ampli sobre la seva falta d’eficàcia per frenar l’escalada de preus. Però que el consens sigui general no implica encertar-la en el diagnòstic. Perquè encara que la inflació que patim en part es tradueixi en augments de demanda interna, la responsabilitat d’aquesta demanda en les pujades de preus a Espanya o a l’eurozona ha estat modesta. De fet, fins al març la tesi del BCE sobre el caràcter transitori de la inflació expressava, a diferència del que passava als EUA, l’absència de tensions salarials internes.

La seva naturalesa és, bàsicament, importada, com ho mostren les sobtades pujades d’energia i aliments a partir de l’inici de la guerra a Ucraïna. I si prové de l’exterior, poca cosa podem fer: per pagar les creixents factures d’energia, metalls i aliments, cal transferir més renda a la resta del món. És a dir, acceptar que som més pobres. I com més aviat ho fem més bé afrontarem el futur.

Però si en relació amb l’IPC hi ha poc marge, no passa el mateix respecte a qui paga part de la factura d’aquesta crisi, per bé que aquí la capacitat tampoc no és il·limitada. L’Ecofin (els ministres d’Hisenda de la UE) va acordar aquesta setmana que, encara que es posposi la recuperació del Pacte d’Estabilitat, cal començar la consolidació fiscal: els elevats nivells de deute públic al sud i els problemes que podrien portar per a l’euro no permeten gaires alegries de despesa.

I aquí entrem a la segona part de les crítiques a les mesures, adoptades o en procés d’implementació: la redistribució dels costos de l’enduriment de la situació. El consens social apunta que els que més tenen contribueixin amb una part gran a l’inevitable ajust, i el silenci de l’oposició sobre les noves càrregues fiscals a bancs i energètiques així ho expressa. Però es retreu a l’Executiu l’absència d’instruments que mitiguin el deteriorament de la capacitat de compra de les capes mitjanes actualitzant la tarifa de l’IRPF entre altres possibles mesures.

Tempesta perfecta? No ho sé pas. Però sí que sé que ens enfrontem a una endimoniada situació en què es combinen fragilitat de les finances públiques, pujades de tipus d’interès, distribució desigual de l’ingrés, inflació galopant, empobriment del país i guerra no se sap fins quan.

Per això les recomanacions de l’Ecofin apunten a mesures que protegeixin només els col·lectius de menys ingressos, evitin limitar els preus i tinguin data

La UE apunta a assumir l’empobriment i alleugerir la càrrega sobre els més febles

de caducitat. Polítiques, en definitiva, que obliguin a acceptar el nostre empobriment i desplacin a la resta de la societat una part de la càrrega sobre els que menys tenen. Quadrar aquests aspectes implica que no poden ser indefinides ni universals: difícil encaix per a qualsevol govern.