Que cadascú pagui lo seu

Aquesta setmana hi ha hagut al Congrés de Madrid el debat sobre “l’estat de la nació” i, com és protocol·lari, cada grup parlamentari ha presentat unes resolucions finals. Les d’Unides Podem m’han interessat especialment perquè remarquen una incongruència que s’arrossega des de fa dècades sense que s’hi posi remei. Demanen un projecte de llei “sobre llibertat de consciència que garanteixi la laïcitat de l’Estat”, que se elimini del sistema educatiu l’ensenyament de la religió i que se suprimeixi l’assignació tributària a l’Església catòlica. No hi podria estar més d’acord.

Que a hores d’ara encara hi hagi a la declaració de renda la famosa casella 105 del 0,7% és un anacronisme. És una casella instaurada per derivar part dels teus impostos a l’Església catòlica. Esclar que, si no vols que s’embutxaquin aquest teu tant per cent, pots triar la casella 106 (“activitats d’interès so

¿Algú tombarà, algun dia, la casella del 0,7%?

cial”), que es va crear amb la idea que ens empassem més fàcilment l’anterior. Però és que no hauria d’existir cap d’aquestes caselles.

A Europa, el sistema alemany de finançar les religions és el més raonable. Si estàs batejat, pagues un impost eclesiàstic a la Església a la qual pertanys, sigui catòlica o protestant. Cadascú a la seva. Si no vols pagar aquest impost, apostates i llestos. Un cop has apostatat, l’Estat no et cobra ni un ral per aquest concepte. Si els pares no et van batejar, no et cal ni apostatar; vens apostatat de fàbrica. Això sí, no podràs casar-te per l’Església, batejar els fills o rebre sepultura eclesiàstica, però ¿per què voldries fer cap d’aquestes coses si tot això se te’n refot? Llàstima que mon pare no es quedés a Wiedenbrück quan hi va emigrar a treballar a una fàbrica per veure si encabat hi anàvem tots i sortíem de la misèria. Al cap de quinze dies ja era de tornada a casa, amb la cua entre cames. ●