La Vanguardia (Català-1ª edició)
L’Índia prefereix viure al marge
El subcontinent serà el país més poblat el 2023 però no vol liderar res
L’any vinent l’Índia serà el país més poblat de la Terra. Tindrà 1.429 milions d’habitants, uns 300 milions més que la Xina, un capital humà suficient per convertir-se en el país dominant no només d’Àsia, sinó del món.
La força demogràfica i l’extensió geogràfica són els pilars sobre els quals, fins ara, s’han construït les hegemonies. Gràcies a aquests pilars la Xina pot destronar els Estats Units com el país més poderós, i gràcies a ells el subcontinent indi també es podria imposar a la Xina.
Tot i això, l’Índia prefereix no fer-ho. El president Narendra Modi dissenya un país molt tecnològic però tancat en si mateix, sense ambició de lideratge mundial ni ganes de ser la nova fàbrica del món.
Mentre el creixement de la humanitat va camí d’estancarse –es preveu un pic màxim de 10.439 milions de persones el 2086–, a l’Índia els naixements superen amb escreix les defuncions. La seva població és molt jove, amb una mitjana d’edat de 28,4 anys, deu menys que a la Xina i els Estats Units.
L’Índia sembla tenir-ho tot a favor. No només perquè la seva força laboral és superior en nombre i edat, no només perquè té menys persones dependents que la Xina, sinó també perquè ara comença un cicle d’inversions en infraestructures i habitatges que la Xina ja ha esgotat. La inversió pública en grans projectes urbanístics, de transports, comunicacions i digitalització ha disparat el creixement de la Xina les últimes dècades, però ja no. El PIB ja no augmenta a la velocitat d’abans. L’FMI preveu un 4,8% per a aquest any fiscal, període que l’Índia preveu tancar amb un creixement d’un 8,5%.
La Xina és un país autoritari i intervencionista. Imposa un capitalisme de partit que frena la innovació i la competitivitat. El president Xi desconfia dels grans conglomerats industrials. Condiciona la iniciativa privada a l’interès del partit comunista. A més a més, ha imposat una política de covid zero amb greus conseqüències econòmiques.
La Xina és la fàbrica del món. Domina la producció de béns que requereixen molta mà d’obra. Els consumidors de tots els racons de la Terra s’han beneficiat dels productes barats fabricats a la Xina. Amb tot, durant la pandèmia no ha pogut atendre la demanda i s’ha deixat 150.000 milions de dòlars en aquest mercat mundial. De moment només ha recuperat un 10% d’aquesta quantitat.
Moltes companyies internacionals que produïen a la Xina busquen altres llocs més barats o propers als seus clients. L’Índia seria un substitut ideal. Disposa d’una força de treball jove i barata, però també de bons enginyers i gestors que parlen anglès i formen part d’una puixant classe mitjana. Grans corporacions, com ara Reliance Industries i el grup Adami, a més de companyies tecnològiques com Tata, Info
La força laboral més jove i nombrosa del món no treballa per aixecar una nova Índia
L’Índia és la democràcia més gran del món i la que creix més de pressa: un 8,5%
sys i Wipro, han posat en mans de centenars de milions de persones els avenços del món contemporani, des d’aigua potable i electricitat fins a internet, telèfons mòbils i vehicles.
L’Índia és la democràcia més gran el món i la que creix més de pressa. El sector privat produeix un unicorn cada mes.
Cada mes apareix una companyia que val més de mil milions de dòlars en àrees tan diverses com l’educació, la computació, el turisme, les finances, els sistemes de pagament digitals, l’entreteniment i el turisme. Avui hi ha més de 70 unicorns, més que a cap altre país, llevat de la Xina i els Estats Units.
El president Narendra Modi ha aplicat reformes favorables al mercat, com ara privatitzar Air India i reduir la fiscalitat a les empreses tecnològiques.
Així mateix, ha posat en marxa una exitosa estratègia de desenvolupament redistributiu. Si les inversions clàssiques de l’Estat de benestar es concentren en béns públics intangibles com la sanitat i l’educació, Modi prefereix invertir en programes de béns i serveis tangibles. Prefereix portar llum, gas i aigua potable a les llars, pagar la construcció de lavabos per millorar la salubritat, obrir comptes bancaris per a les dones, donar-los moneders digitals en què l’Estat di