La Vanguardia (Català-1ª edició)
La guerra arriba al camp
La zona agrícola d’Ucraïna veïna de Bielorússia s’ha transformat en un paisatge militar
La Maria es pren el seu temps per recórrer sota la pluja el trajecte de cent metres entre casa seva i la botiga; sap que l’home que porta una jaqueta militar i que passa l’estona fumant un cigarret l’esperarà. El seu magatzem és l’únic obert a Domanove, una població camperola fronterera amb Bielorússia on la vida transcorre amb la mateixa lentitud que el seu caminar.
Una part de la població ha marxat, les forces enemigues només són a dos quilòmetres de distància i les posicions de defensa ucraïnesa poden veure’s des de la carretera principal. Han passat a viure en una zona militar. “Hem tingut molta por, però ara ens hi hem acostumat”, diu.
Als aparadors de la botiga s’hi exhibeix una barreja de productes variats necessaris per sobreviure en un lloc que sembla abandonat pel temps: pa, llonganissa, peix dissecat, quaderns, productes de neteja... Durant els primers dies de la invasió, no va poder dormir –un testimoni que repeteixen els habitants del poble–. Qualsevol soroll les espantava, a ella i a la seva sogra, amb qui viu. No sabien on amagar-se, i tampoc no sabien què esperar. Estaven desbordades pels esdeveniments.
“Quan van passar uns dies ens vam adonar que el nostre exèrcit havia aconseguit aturar-los en alguns llocs d’Ucraïna i que tots els països europeus ens ajudaven, però va ser molt dur”, diu aquesta dona que es cobreix el cap amb un drap blau, a la manera tradicional. Aquest matí de juliol fa un fred gairebé hivernal, però les temperatures poden pujar fins als 35 graus en aquesta època de l’any al llarg del dia.
La presència de les forces ucraïneses és la principal raó perquè la Maria estigui més tranquil·la, ara que la tensió a la frontera torna a augmentar. Fa uns dies, l’alcalde de la ciutat de Luc’ke, Igor Polixtxuk, va denunciar que el moviment d’equip militar i tropes al costat bielorús s’havia intensificat durant les últimes setmanes. Alguns testimonis parlen de tancs, una cosa que ha fet que les forces ucraïneses elevessin l’alerta en aquesta zona, que sembla un front de batalla, tot i que sense acció.
Desenes de barreres de formigó s’aixequen a la via que uneix l’interior de la província de Volínia amb el pas fronterer de Domanove. Sistemes de trinxeres s’han obert als boscos que envolten la carretera. Diferents grups de soldats, guardes fronterers i voluntaris han aixecat campaments a la zona i controlen els guàrdies. El trànsit de persones no residents està prohibit, i la cruïlla des del costat ucraïnès està tancada. No passa el mateix des del costat bielorús, però només per a transeünts.
Molt pocs s’atreveixen a creuar, no pas més de dues persones al dia. “Em van fer moltes preguntes. Gairebé dues hores”, confessa la Natàlia, devota del Hare Krixna, que havia travessat Ucraïna des de Zaporíjia –al sud del país– fins a la frontera amb Polònia, i d’allà va passar a Bielorússia, per assistir a una reunió amb el seu mestre. El dia que la vam trobar havia travessat la solitària frontera, protegida per eriçons d’acer, juntament amb la seva filla de 12 anys. Amb les maletes com a companyia, i la pluja insistent, esperaven algun transport que acceptés portarles fins a l’interior d’Ucraïna.
L’Olha, una altra de les habitants de Domanove, explica que abans de la invasió la vida no era així. El pas fronterer sempre era ple de gent, també de locals que el creuaven per comprar productes com llet i formatge al país veí. La roba i els productes de casa sí que els compraven a Ucraïna, “són de millor qualitat”, reconeix.
Però tant l’Olha, de 33 anys, com la Maria –la senyora de la botiga, de 83 –, reconeixen que el que més els afecta del tancament de la frontera és l’economia. “Si això continua així, la gent es morirà de gana. I tot i així hem de ser conscients que hem d’ajudar l’est i el sud del país”, confessa la dona gran, que explica que la collita no és bona i no podran vendre-la, i que petites activitats que duien a terme per guanyar diners addicionals, com recollir xampinyons al bosc, estan prohibides.
Molts sectors estan minats a causa del sistema de defensa ucraïnès. La majoria sobreviuen del que produeixen els seus horts i el seu bestiar. “Ara tenim por perquè vindrà l’hivern i no sabem què passarà amb el gas... No sabem si tindrem diners”, explica la Maria, que ens ensenya la sauna folrada amb fusta de pi on sol dormir quan el fred es fa insuportable.
La collita de fruits vermells de la família de l’Olha, especialment els nabius, està sent bona aquest any. Tot i que no saben com podran distribuir-la. Ella és una de les poques dones joves, amb fills petits, que va decidir quedar-se. O tornar, en el seu cas. Se’n van anar durant una setmana, després de la invasió, però van tornar perquè havien de llaurar i sembrar la terra, de què viuen. Li preocupa, però, la seva filla, que fa preguntes contínuament. “Si sent un cop a la porta pregunta: venen els nois dolents? Anem a algun lloc en carro i veiem militars i ella pregunta: són els homes bons? Ens detindran?”, diu
Explica que va ser impossible que no veiés a la televisió imatges en què es mostraven els abusos de les forces russes en regions al nord de Kíiv. “Jo no podia parar de plorar quan ho veia, m’ensorrava si pensava que una cosa semblant ens podria passar aquí”, explica l’Olha, que recorda que a l’estiu era una bona època per a la seva feina. A més de conrear, té un petit saló de bellesa casolà.
Però aquest any ningú no ha arribat al poble a estiuejar, al contrari, els que han pogut n’han marxat el mes lluny possible. Ella, de moment, s’hi quedarà. Igual que la Maria, que diu que si han sobreviscut en altres moments durs del passat, també podran sobreviure durant aquest any tan poc agraït. ●
La Natàlia, devota del Hare Krixna, és una de les poques ucraïneses que s’atreveixen a entrar i sortir de Bielorússia