Que l’edat no sigui un límit

La gent viu cada vegada més anys. L’esperança de vida espanyola és una de les més altes del món. Cada vegada hi ha més ciutadans de setanta, de vuitanta i de noranta anys amb perfecta autonomia física i mental. Aquest col·lectiu social exigeix ser tractat sense discriminacions per raons d’edat. La societat no ha assumit encara la longevitat com una cosa normal. Això passa molt especialment en l’àmbit sanitari. En més d’una ocasió, per exemple, en funció de l’edat d’una persona, ja no es fa per ella el mateix que es faria per una persona més jove. La frase de “per l’edat que té...” se sent amb massa freqüència. Molts jubilats es veuen obligats, així mateix, a renunciar a la sanitat privada perquè les assegurances de salut cobren les primes més altes a la gent de més edat, encara que hagin pagat tota la vida les quotes corresponents.

Hi ha bancs que no concedeixen crèdits als grans si no estan avalats per terceres persones, ja siguin fills, nets o amics. La digitalització del sistema financer i de les administracions públiques margina també les persones de més edat. Tampoc no pots llogar un cotxe si tens més de 75 anys, malgrat tenir el carnet en vigor. El DNI perpetu que es concedeix ara als més grans de setanta anys no és acceptat per les plataformes i serveis digitals. Moltes persones grans són convençudes pels seus cercles més propers que a partir de certa edat els fills o un altre familiar han de decidir o gestionar els seus béns sense comptar amb ells, quan tothom té capacitat d’actuar per si mateix fins que mor. No s’han desenvolupat tampoc prou fórmules legals, amb la protecció necessària, per convertir en liquiditat l’estalvi de tota la vida, que és l’habitatge en propietat. Els grans estan obligats també a retirar-se o jubilar-se i les seves opinions, experiència i coneixement no es tenen en compte.

Aquestes són algunes de les discriminacions que pateixen les generacions longeves. A la societat li costa de reconèixer que són ciutadans amb els mateixos drets que els altres. Als Estats Units els col·lectius de persones grans conformen el que es coneix com el poder gris (pels cabells blancs). Aquí comencen ja a mobilitzar-se per defensar els seus interessos. La campanya pel poder adquisitiu de les pensions, la iniciativa “Soc vell però no idiota” contra la fractura digital al sector bancari i la plataforma “Envellir amb drets; que l’edat no sigui un límit” són només els inicis per aconseguir un tracte sense discriminacions per raons d’edat avançada. Queda molt per fer. El primer és que la societat en prengui consciència. ●

La societat no s’ha adaptat a la longevitat de bona part de la població