Flames i cendres

de com funciona el populisme. Els populismes no s’inventen el malestar: el detecten. Posen el dit a la llaga d’uns problemes que els governs i l’opinió pública amaguen, silencien o deixen podrir. Ara bé, per mantenir la tensió entorn d’un problema, necessiten fomentar-ne l’emotivitat fins a l’exasperació.

Les campanyes populistes (la dels indignats, la de l’habitatge, la del procés, “la gran substitució” de Vox) aïllen el problema del context i el converteixen en un foc d’emocions col·lectives. La problemàtica del treball i el futur dels joves després de la crisi del 2008 va servir per encendre el foc de la indignació. Els desnonaments van servir per encendre el problema de l’habitatge. La sordesa a les reivindicacions catalanes (infraestructurals; i polítiques: Estatut) va servir per encendre el foc de la independència. La problemàtica vinculada a la immigració que partits i opinió pública no volen reconèixer per raons econòmiques o ideològiques (liberalisme, progressisme) ha servit per encendre el foc de l’extrema dreta.

Són focs molt diferents. No els comparo. No tenen el mateix fonament. Però tots coincideixen en la sentimentalització dels elements problemàtics que denuncien i en la recepta reductiva que ofereixen: assaltar els cels (Iglesias, Colau), independència (procés), nostàlgia de l’uniformisme cultural i polític del passat espanyol (Vox).

L’exemple de l’AP-7 demostra que el populisme és molt eficaç emocionalment, però que aquesta emocionalitat és calamitosa quan cristal·litza en acció. Ja no hi ha peatges, però hi ha més morts, més col·lapse, més despesa energètica, més ineficiència i malestar.

Quan la societat té una ferida, és fàcil emfatitzar el dolor que provoca i assenyalar amb gran indignació la sang que en raja. La sang d’una ferida impressiona molt. El que és difícil és sanar o cauteritzar la ferida. D’impressionar, el populisme en sap molt. Guarir és una altra cosa. Certament, els partits i els mèdia convencionals tendeixen a la ceguesa. Quan veuen que s’encén un foc populista, haurien de preguntar-se per què. Però despisten, deixen passar el temps, se’n desentenen. Ara bé, el populisme no vol resoldre les causes del foc. Al contrari: necessita sempre més i més flames. I tal com passa amb els incendis forestals, quan les flames del populisme han passat, només queden les cendres del fracàs. Per què al debat de l’altre dia al Congrés Catalunya ja no interessava? Elemental!: hem perdut. Sigui quin sigui el nostre vot, els catalans hem perdut. ●

Sigui quina sigui la nostra ideologia, els catalans hem perdut