La Desideria i la guerra

la Desideria li va explicar el gran esdeveniment de la seva vida. Quan era molt petita en aquells anys de la guerra, va veure com la seva mare amagava el pare sota una trapa oculta de la casa. Amb els seus quatre o cinc anys, la Desideria va pensar que els adults estaven jugant a fet i amagar i ho va trobar molt divertit. Poc després un grup d’homes truquen a la porta i li pregunten a la mare pel seu marit. La dona contesta que ell no hi és, però la nena pronuncia les paraules fatals de la seva trista biografia: “Sí, sí que hi és...”. Ho va dir des de la seva ingenuïtat infantil, per descomptat, sense saber que, amb aquelles tres paraules, acabava de condemnar a mort el seu pare. I, efectivament, la banda va escorcollar la casa: el van trobar, se’l van emportar i el van matar. La seva mare va clavar a la Desideria una pallissa brutal, que no servia per a res. Però el pitjor càstig va ser carregar tota la seva vida amb aquella sentència de mort que havia pronunciat contra el seu pare, des del candor dels seus pocs anys, sense saber què feia. Aquella pallissa íntima, incessant, clavada per la seva consciència, deu haver estat un turment espantós. Crec que per això li va explicar aquesta història a la meva mare, tal com l’explicaria a altres senyores per a qui treballava. Era una manera de demanar perdó, de desfogar-se, d’alleujar la tremenda pressió interior.

No sé si la Desideria continua viva. Potser no. Però segur que els seus fills recorden aquesta desgraciada història, que ja deu haver arribat als nets. Potser en la generació dels besnets s’imposarà, per fi, un oblit redemptor. I segur que molts lectors, llegint aquestes línies, deuen haver recordat relats equivalents, potser no tan esborronadors, però igualment tristos, que es guarden al bagul de les memòries familiars. Parents afusellats, empresonats, exiliats. Mentre aquests records naveguin en la ment de les persones, la guerra civil espanyola continuarà senthi. De fet, cal molt de temps per cicatritzar la nafra d’una contesa entre germans. A Portugal, la nostra última guerra civil oficial va ser el 1832-1834, i jo ja no en sé res sobre com es va reflectir en la vida dels meus avantpassats. Però el 1910, quan hi va haver la revolució republicana lusitana, aquells records encara eren vius, i ho van ser durant l’Estado Novo, la dictadura creada per Salazar, fins al 1974. De fet, cal bastant més d’un segle per tancar totes les ferides d’una guerra civil.

Estimada Desideria, he explicat la teva història en aquest diari perquè tu mateixa la narraves a molta gent. Quan ho feies, el que demanaves era pau: per a tothom, però, sobretot, per a tu mateixa. No vas ser tu qui va matar el teu pare, sinó la rancúnia que encara flota en certs mons de la societat espanyola i que, en aquells anys de la teva infantesa, era roent. Un odi espantós i pervers, capaç de transformar la innocència infantil d’una filla en sentència de mort del seu pare. Que no se’ns oblidi que el gran i noble deure de la concòrdia s’ha de mantenir, com un horitzó per a tothom. Que a ningú no li torni a passar el que et va passar a tu, Desideria. Que a Espanya per sempre quedin enrere els 18 de juliol de la història. ●

LV