Europa, on vas?

membrament primer i la dictadura després, de nazis i soviètics, només sobreviurien el 3% el 1945. Pel tractat de Trianon, els hongaresos van quedar reduïts a un petit país, amb territoris distribuïts entre Txecoslovàquia, Àustria, Iugoslàvia i Romania. Milions d’hongaresos es van trobar vivint en països estrangers. La desarticulació europea va continuar després de la II Guerra i un nou tractat, el de Ialta, va formalitzar el teló d’acer. Europa, com a tal, ja no existia.

A partir del 1945 les coses canvien. Havia finalitzat una era i s’havia produït la hora zero d’Europa, i a partir del 1952 es va iniciar un nou renaixement. Van començar el que després es van anomenar els 30 gloriosos anys –la pedra angular va ser el tractat de Roma del 1957–, que han transformat una referència geogràfica i cultural, Europa, en un model econòmic i social admirat –però no imitat–. Aquesta dinàmica de benestar va patir dues grans i successives ruptures desreguladores. La primera en la dècada dels setanta, i és molt profunda perquè va ser antropològica i moral. L’identifiquem simbòlicament com a Maig del 68. La segona, en la dècada següent, va ser la translació de la desregularització a l’àmbit econòmic. Si es podia fer en el més profund de l’ésser humà, la seva naturalesa, el sexe, la família, per què no s’havia de realitzar en un àmbit que, com l’economia, només és una convenció cultural? Aquestes dues ruptures, unides a la globalització, van alterar els equilibris interns de les societats europees.

El nostre temps és el fill d’aquelles ruptures, avui articulades en una aliança objectiva dels seus hereus: el progressisme de gènere i de les identitats LGBTIQ, i el liberalisme cosmopolita globalitzat.

La robustesa del que s’havia aconseguit i la seva inèrcia han estat suficients perquè el model europeu arribés al nostre segle, no sense donar mostres d’un esgotament, que un altre fet històric va ajornar. El 1989 es produeix la implosió del règim soviètic i el final del teló d’acer. Es recobra la unitat perduda integrant els països de l’Est en la Unió Europea, sense apreciar que la cultura forjada contra el comunisme no era la mateixa que la de l’Europa Occidental. Una obra del 1980 (1988) del txec Václav Belohradsky,

La vida com a problema polític, anticipa de manera genial, com també a Occident es negaria la tradició política de la dissensió i practicaria la cancel·lació amb les minories dissidents. L’Europa de la Comunitat és ara la societat desvinculada, basada en la realització mitjançant la satisfacció del desig, de l’imperatiu sexual com a únic hiperbé, que s’imposa a tots els altres, fins i tot al bé de la vida.

En la tercera dècada del segle XXI vivim un altre moment històric diferent marcat per una sèrie de crisis acumulades, i no només irresoltes sinó agreujades per la política i la ideologia dominant. Espanya paga un peatge especial: el 2020 el PIB espanyol es va enfonsar tant (10,8%) que encara no ens hem recuperat, i es va reduir l’esperança de vida per primera vegada des de la Guerra Civil.

La cimera de l’OTAN del 28 i 29 de juny assenyala un nou esdeveniment històric. Sota la direcció de l’Administració demòcrata dels Estats Units, es proclama el rearmament, un nou teló d’acer, però aquesta vegada construït des d’Occident, i la implicació militar europea en el llunyà escenari de l’Indopacífic. Europa torna a perdre.

Mentrestant, creix la polarització, perquè la por que la dissidència es converteixi en alternativa, amb l’avortament com a signe, anul·la tot diàleg racional. ●