L’edat dels candidats

Una persona més gran de 70 anys es pot presentar a les eleccions? Sí, s’hi pot presentar. Però està ben vist? Sembla que n’hi ha que ho veuen malament si escoltem els comentaris que alguns partits fan sobre la possibilitat que l’exalcalde de Barcelona Xavier Trias (75) es torni a presentar a la cursa electoral. De fet, quan Ernest Maragall (79) va decidir ser l’alcaldable d’ERC fa quatre anys es va qüestionar la seva capacitat de lideratge per l’edat que tenia i tan incapacitat no devia estar quan va guanyar les eleccions a Barcelona. Aquesta opinió es manté ara que repetirà com a cap de llista quan tingui 80 anys fets.

Trias ha deixat la porta oberta a la seva candidatura i es reprèn el mateix debat. No sé si s’hi presentarà o si el seu partit optarà per un altre candidat, tot i que els primers sondejos assenyalen l’exalcalde com el militant de Junts amb més opcions de fer saltar la sorpresa. Passi el que passi, els rivals d’aquests dos alcaldables veterans s’equivocaran si apugen el to sobre la seva capacitat física i mental per liderar una ciutat com Barcelona. És un meló enverinat, perquè obre raons que, seguint el mateix argument simplista, incapacitarien altres candidats. Per exemple, algú podria considerar que els joves tampoc no estan capacitats per ser alcaldables perquè no tenen experiència. I n’hi hauria que descartarien per al càrrec persones sense formació adequada. Per no parlar d’altres discriminacions per raó de gènere o procedència que partits radicals també fan servir.

Ser més gran no inhabilita per governar una ciutat; és pitjor la incompetència o la ignorància

Ser gran no és inhabilitant. Inhabilita la incompetència, la ignorància, el dogmatisme, la intolerància o la desídia. És més, l’envelliment accelerat de la població del nostre país comportarà que en molt poc temps els sèniors que ara representen gairebé una tercera part del cens, passaran a ser majoria. Sense oblidar que, a més del lideratge del candidat, el més important és el programa de govern i l’equip de persones disposades a aplicar-lo.

En canvi, és un error fer servir electoralment l’empatia que generen els màrtirs. Xavier Trias va ser víctima d’un abús d’Estat amb el muntatge sobre el seu suposat compte a Suïssa. Ara sabem que tot allò es va fer des del Govern central, la Policia i amb el coneixement de la Justícia. Un abús a la democràcia en tota regla. No sabrem mai quant va influir aquesta notícia falsa en les eleccions que Trias va perdre per 17.000 vots, tot i que sí que sabem que els seus rivals polítics van mirar de treure’n profit a la campanya electoral, com recull l’hemeroteca. Per tant, si Trias es torna a presentar, no hauria de centrar el seu discurs en el victimisme. Això val també per a altres pretendents al càrrec, com ara Sandro Rosell, víctima d’una llarga i injusta presó preventiva per un tema que no té res a veure amb la gestió de la ciutat. Per governar Barcelona sobren revengismes i falten idees i projectes que il·lusionin la majoria, tinguin l’edat que tinguin.