Tot un tipus per dins i per fora

El vaig tractar quan encara no havia fet els trenta i tots dos dinàvem gairebé cada dia a la gran taula col·lectiva apostada al fons de Ca l’Estevet o el Mariona. Destacava pel seu físic i el seu tarannà. Conreava un perfil agitanat de noi de casa bona: polit i muntat en un cotxe de línia americana, descapotable, color vainilla. Quan li semblava, es feia passar pel germà d’Antonio Gades (o viceversa), i sempre colava. Enamorat del flamenc i dels toros. El destacat fotògraf Toni Bernad en va captar un retrat que si l’hagués vist Pasolini li hauria adjudicat el paper d’un Crist encara més convincent que el d’Irazoqui.

Va sentir l’influx de Londres més que no pas el de París, però no va trigar a establir-se a Nova York, que compartia amb Barcelona. A Cadaqués tractava el gran Duchamp i va amistar a fons amb Dalí. Un dia li donava per a molt a Xavier Corberó, ja que era incansable, o, més ben dit, només li cansaven els vulgars, els cursis, els pijos, els avorrits o així.

Era molt divertit i amb facilitat s’imposava com a protagonista d’una reunió. El gran polemista podia arribar a semblar violent. Vaig presenciar una discussió cada vegada més irada a causa d’un impassible arquitecte Tous que només li portava la contrària per portar-li la contrària; en aquests casos, Corberó evidenciava que tenia el punt d’ebullició molt baix, i perillós.

Va començar dominant el metall per volença familiar, encara que no va trigar a preferir altres matèries com el basalt, que va ser una troballa. Aviat va deixar d’exposar per aquí i es va dedicar a projectar-se cap a Nova York, el Japó o Suïssa. Tal dispersió no el va allunyar de la seva estimada Barcelona i va influir en l’etapa urbanística de Bohigas brindant no només obra pública, com ara Homenatge a la Mediterrània (1983, plaça Sòller), sinó que va convèncer els destacats escultors del seu marxant novaiorquès, Helman, perquè gairebé treballessin de franc en la campanya olímpica de convertir la nostra ciutat en el més formidable museu d’escultures a l’aire lliure del món.

Al mateix temps ja anava aixecant al De Chirico l’enorme, sorprenent i inesperat taller, a Esplugues. Va ser un gran venedor i un seductor irresistible: va subjugar el llavors temible càncer de pulmó, que va torejar amb mestria durant ni més ni menys que trenta i tants anys. I això no li treu ningú.