Jondo futurista

Rocío Márquez i Bronquio

Lloc i data:

Músiques en Paral·lel. Grec

La cantaora de Huelva Rocío Márquez va sorgir de l’ortodòxia quan va guanyar el 2008 el prestigiós premi de la Lámpara Minera, al Festival del Cante de las Minas de La Unión. Des d’aleshores s’ha esforçat a demostrar que vol evolucionar, sense prescindir de la tradició, si bé és doctora cum laude per la Universitat de Sevilla amb la tesi

Técnica vocal en el flamenco.

La seva personalitat inquieta la va portar a experimentar amb Refree a El niño, un homenatge a Pepe Marchena. Després, a Diálogos de viejos y nuevos sones, es va aliar al gambista Fahmi Alqhai per unir flamenc i música antiga. I ara se n’ha anat al pol oposat, ja que comparteix Tercer cielo amb Bronquio, àlies del productor de Jerez Santiago Gonzalo. El van presentar al Grec, amb un espectacle en què Bronquio s’encarrega de reproduir les bases, i ella, de cantar i ballar, en unes coreografies tan sòbries com efectives. Amb un començament ambient i a les fosques, emmarcats per parets de tela, va començar a sonar, molt dramàtica, una veu que deia: “Si me levantas el pelo veras mi frente marcada por la navaja del tiempo”, Paraíso. Cuantos cuerpos por venir, que obre el disc. A poc a poc va arribar la llum i ella es va anar alçant per entonar les buleries d’Exprimelimones, amb palmes a l’estil kathak indi i zapateado house.

Els verdiales de Niña de sangre van sonar amb la seva veu tractada per efectes, coral pregravada i un final a la música antiga amb clavecí. El tema més popular, la rumba De mí, sona amb un flamenquito i un groove digne de C. Tangana. L’adaptació del garrotín Una ala rota, amb beat a l’estil