La Vanguardia (Català-1ª edició)
Quan no hi ha paraules
Ens hem acollit al tòpic que la literatura no és masculina o femenina sinó bona o dolenta, i hem menystingut el pes que pot tenir el gènere o sexe de l’autor: avui ho veiem en les demolidores obres d’Aina Gatnau i Marta Carnicero.
nats moments, la seva estructura esquiva el fulletó (de camperola a modista de fama; era preocupant) i finalment resulta un llibre lluminós malgrat tota la càrrega de vida difícil que comporta.
No puc dir el mateix de Matrioixques, de Marta Carnicero Hernanz, que publica Quaderns Crema, perquè és un dels llibres més durs que he llegit i perquè, per bé que comparteix aquest sentiment que la vida sempre s’obre pas, algunes circumstàncies són tan abominables que resulta molt difícil conservar, malgrat tot, l’esperança. Aquesta novel·la és la tercera de Carnicero, que va tenir una aparició en escena molt sonada amb la seva primera novel·la, El cel segons Google, i que després va prosseguir el seu camí i la seva escriptura amb Coníferes. I que aquesta vegada posa el seu talent literari –que en té; és evident– al servei d’una doble trama. Una jove i els seus problemes familiars i d’identitat a la nostra Barcelona i la dona que va abandonar el seu país per acabar també en aquest petit lloc nostre després d’haver estat violada sistemàticament i brutalment durant la guerra de l’ex Iugoslàvia. El llibre de Marta Carnicero es va editar més o menys per a Sant Jordi, de manera que quan el va escriure no es podia imaginar –suposo– que la guerra tornaria a Europa i que fins i tot el seu títol tindria un eco rus que no sé si qualificar d’apropiat.
En alguna entrevista Carnicero ha reconegut que Matrioixques neix de la impressió que li va produir Encara hi ha algú al bosc –que és alhora una obra de teatre, un documental i una instal·lació que es pot visitar– i que donava vida a les dones que a la guerra a Bòsnia i Hercegovina van ser violades i embarassades i forçades a parir com a part d’una campanya de guerra que anava molt més enllà de l’horror i la deshumanització. Hi ha parts d’aquesta novel·la, i això malgrat que no es recrea amb el fet escabrós, però sí que ens obliga a posar-nos en la pell del seu protagonista, que són molt poc suportables. La duresa del que pot arribar a ser i fer la bèstia humana impregna unes pàgines que emparenten amb aquella literatura dels camps de concentració en què també és forçós posar paraules on sembla impossible que n’hi hagi. Novel·la duríssima, així i tot equilibra el drama familiar d’una jove amb la tragèdia de l’autèntica protagonista (és molt evident pel lector eixerit que els dos personatges estaran connectats, i fins aquí puc llegir) per, en un final potser massa abrupte, saber altre cop deixar aquesta impressió que, malgrat tot i contra tot, cal viure. I que potser saber viure sigui sobreviure. Res més i res menys. Marta Carnicero ha aconseguit una novel·la de les que es queden inevitablement dins del lector. I tot home se sentirà interpel·lat i, és de témer, íntimament avergonyit. Ens ha arribat el temps de sentir-nos culpables, perquè vivíem en una ignorant i falsa innocència... Perduts al jardí, si no ofegats en algun bassal.
La doble trama de ‘Matrioixques’ tanca un llibre duríssim de violència contra les dones