La Vanguardia (Català-1ª edició)
Poeta i escriptor, publica ‘Posseït’ (L’Altra)
Albert Roig
Uns mesos després de tornar a recollir i polir la seva poesia, a Els ulls de la gossa. Poesia 1979-2019 (Edicions 62), que acompanyava d’un autoretrat literari, Albert Roig es completa amb Posseït
(L’Altra), un llibre d’assaig particular amb què homenatja els seus mestres i traça un recorregut de la poesia catalana per la segona meitat del segle XX a partir de materials propis i aliens, recorrent a les cartes que conserva de Blai Bonet i records personals.
A partir de les figures centrals sobretot de Blai Bonet, Gabriel Ferrater, Miquel Bauçà, Andreu Vidal i Carles Santos homenatja els mestres.
Sí, és un llibre singular perquè agafa una tradició catalana fonda de fer un retrat. Els Homenots de Pla, Foix quan fa Catalans de 1918 i Noms propis, Els ulls de Blai Bonet i les memòries de Sagarra. És la bona prosa en català. Són retrats genials, amb una llengua molt rica, amb una mirada totalment diferent de les altres cultures.
És una no novel·la...
És la meva paradoxa. Començo dient que vull fer una “novel·la ambient” i no la faig. O sí. Aquest llibre també és un deure, perquè jo havia d’explicar qui era mon
pare, i per això a la introducció parlo de Hamlet; com ell, no sé si estic boig o no. Potser el dimoni m’ha posseït i em considero l’hereu de Gabriel Ferrater, Blai Bonet i Miquel Bauçà i penso que he de venjar-los i he d’explicar les seves vides com van ser de debò. També hi ha el concepte brossià de poesia i d’espectacle total amb Carles Santos, i Andreu Vidal, el gran poeta de la meva generació, està claríssim, amb Dolors Miquel.
L’espurna del llibre és Bonet.
Sí, Foix és el fonament, Ferrater és el qui relliga el llibre i Blai Bonet és el protagonista. Vaig retrobar el mecanoscrit d’El jove, del 1971, i les seves cartes i el rellegeixo i redescobreixo Els ulls. És molt bo.
Descriu un món poètic que ja no existeix.
És que jo anava a veure els poetes vells i els joves ja no van a veure els mestres, llevat de Dolors Miquel i Enric Casasses.
Però hi ha molts recitals on la gent es troba...
Però sense la profunditat d’una visita o d’una correspondència. Ja no hi ha les cartes. Potser uns watsaps estúpids. El recital està molt bé, i és necessari, perquè és oralitat; però és diferent d’escriure i enllestir un llibre. A les dotze de la nit potser no em posaré a llegir una elegia de Carles Riba... o sí, depèn del públic i les ganes.
Cronològicament comença amb la mort de Riba...
Sí, volia parlar del que els passa als poetes madurs catalans fins que comença la postmodernitat, per entendre’ns. Es va intentar fer una ideologia de la normalització, i a partir d’aquest moment la literatura està dirigida pel poder. Abans no, eren els poetes, els escriptors, els que manaven. A partir dels vuitanta, amb Jordi Pujol, quan arriben Àlex Susanna i tota aquesta gent que pacten amb el poder, tot canvia. S’encomanen obres, siguin novel·les o obres de teatre amb un tema! Que són tontos els escriptors, que no poden fer la seva obra?
Per això els autors de què parla van a la seva.
Ells creen una poesia i unes novel·les amb un món propi. No hauríem tingut la bona poesia que tenim si no hi hagués hagut la impossibilitat de desenvolupar tot el que podien haver arribat a ser. No som un país normal, som originals, som singulars i som bons.
També és un llibre amb molta paradoxa.
Cal saber llegir la paradoxa. És imprescindible. N’aprens amb els anys. La paradoxa és el fonament de la poesia de Foix, Ferrater, Bonet... Per exemple, què és important, viure o escriure? L’única manera d’escriure amb sentit i sentiment és haver viscut. La vida no té un únic color, és una paradoxa, qualsevol cosa pot ser revertida i llavors descobrim la veritat que hi ha al darrere.
Al final el posseït és Albert Roig o és el lector?
El posseït és el poeta, el posseït pel dimoni. Jo també, esclar, i el lector també vull que acabi posseït. Ja ho diu Blai Bonet, que els poetes són àngels que el diable ha esculpit a destralades. ●
Element fonamental “La paradoxa és el fonament de la poesia de J.V. Foix, Gabriel Ferrater, Blai Bonet...”