Geometries diverses

La galeria Marc Domènech reuneix obres geomètriques de més de trenta artistes contemporanis

La geometria s’acostuma a associar amb l’ordre i l’harmonia, potser perquè comporta delimitació i proporció. Tot i això, és obvi que hi ha formes d’ordre que no generen harmonia. Un exemple clar són les estructures d’un estat autoritari o d’una democràcia burocratitzada, que destrueixen amb el seu ordre injust qualsevol possibilitat d’harmonia. Igualment, hi ha formes d’harmonia que són aparentment desordenades, potser perquè no són rígides ni definitives, sinó fluides i capaces de transformació. Spinoza identificava la geometria amb la racionalitat, però la història contemporània ens ensenya que amb un recte passeig marítim de ciment o amb una construcció geomètrica es pot destruir una realitat natural irregular i valuosa. I, sense dunes naturals, el mar devora les platges. En nom de l’ordre i la raó es cometen repressions i destruccions institucionals, des de planificacions fallides fins a genocidis.

Geometries és el títol de l’exposició que presenta la galeria Marc Domènech fins al 9 de setembre (agost tancat). La noció de geometria és considerada d’una manera oberta i àmplia, que admet fins i tot un dibuix de Joan Miró protagonitzat per una ballarina ( Danseuse espagnole, 1926). En aquesta mostra hi ha força obres que segurament podrien formar part dels millors museus de Barcelona o d’altres ciutats. Una és l’esplèndida pintura de Ramon Herreros, Iesi, de l’any 1993. Té un misteri que cal emparentar amb algunes de les millors pintures de Kandinski i de Klee. Representa l’espiritualitat a l’art, uns anys més tard i d’una altra manera. També són destacables –entre d’altres– Dos formas en ocre y rojo (1938), de Joaquín Torres-García, Reloj rojo, d’Alceu Ribeiro, els dos olis d’Alberto Magnelli, els dos dibuixos de Sol Lewitt i els de Villèlia, de la sèrie Mis amigos de Las Lilas.

Als 75 anys, el fundador i director de King Crimson, Robert Fripp, no ha perdut el costum de jugar amb les paraules matisades, i les pe

King Crimson.

Lm intura de Ramon Herreros del 1993 té un misteri que cal emparentar amb les millors obres de Kandinski i de Klee. núltimes declaracions poden inquietar els seus nombrosos seguidors. Efectivament, després de l’últim concert americà i quan va acabar la gira japonesa, va parlar de completion, un terme que podríem traduir per “acabament”. Aquesta bonica paraula té un doble sentit: la cosa va assolir la plenitud i la cosa es va acabar. Encara no ha parlat de completion en el context europeu, per tant, no perdem l’esperança de tornar a gaudir d’un dels millors directes de la història de la música. Mentrestant, la bona notícia és que per fi s’ha fet el primer gran documental sobre aquest grup, més de mig segle després de la fundació, el 1969. Més val tard que mai, i la premsa britànica el qualifica d’excel·lent. El seu director és Toby Amies i el títol és com una antisorpresa: In the Court of the Crimson King: King Crimson at 50.

Fa una setmana va morir José Guirao. Va ser un dels millors directors que ha tingut l’MNCARS (Reina Sofia). Era prou assenyat per dedicar més atenció a artistes com Chillida, Oteiza, Tàpies i Palazuelo –abans molt mal representats– i menys a figures com Schnabel, que abans de la seva arribada ocupava, incomprensiblement, la sala més gran del principal museu d’art contemporani espanyol. Guirao va fundar La Casa Encendida –un equivalent madrileny del barceloní CCCB– i va ser un dels pocs ministres de Cultura espanyols veritablement cultes. Llegia bona poesia, sabia escoltar i dialogar. La seva destitució com a ministre de Cultura va ser una mala notícia. No hi ha a Espanya ajuts a la creació literària com les que hi havia als anys vuitanta, les biblioteques compren més best-sellers que no pas bona literatura i l’art espanyol no té els ajuts a la difusió internacional que hi ha en altres països europeus. El president del govern, però, el va substituir per donar més suport a l’esport, un sector que també mouria milions d’euros sense subvencions públiques. ●

José Guirao va ser un dels pocs ministres de Cultura espanyols veritablement cultes

B ‘Iesi’. José Guirao.