Laporta, entre Kennedy i Jesús Gil

Com es pot fer compatible el discurs d’un club heretat en situació ruïnosa amb l’adquisició de dos jugadors per més de 100 milions d’euros en una setmana? Poseu un Joan Laporta a la vostra vida. A aquestes altures del segon mandat del president, la seva tàctica triada ja no admet interpretacions. Laporta ha decidit apostar molt fort i córrer uns riscos proporcionalment altíssims si la jugada no li surt bé. És la història dels avals entregats a última hora com a patró d’actuació sistematitzat. La idea és construir un equip guanyador a còpia de grans fitxatges gastant quantitats enormes de diners que no es tenen, sinó que es van mossegant de suposats ingressos futurs. El deute hi continua sent, i creixent. L’èxit arribarà si el futbol ressorgeix, perquè això farà disparar els beneficis i garantirà el pagament dels crèdits multimilionaris a Goldman Sachs, l’inversor a qui s’està posant cara de propietari. Aquesta és la teoria. Cadascú veu la qüestió en funció de la trinxera on es troba. Lewandowski, per exemple. Trinxera A: “És el millor davanter centre del futbol actual, el fitxatge que torna el Barça al centre del futbol europeu, marcarà els gols de Messi”. Trinxera Z: “Caríssim. D’aquí sis mesos sortia de franc. És com si a Busquets (34 anys, els mateixos que el polonès), a qui volem jubilar, li oferissin quatre anys de contracte”. Entre els dos extrems, milers de celles arrufades de gent a la intempèrie. “Em deixo portar per l’efecte euforitzant dels fitxatges estiuencs o em faig el rigorós i em pregunto cap a dins per què Laporta em va dir a la campanya electoral que en cas de cobrament de comissions me les explicaria totes?”. Repassem: Spotify (Darren Dein, vell amic), Raphinha (Deco, vell amic) i Lewandowski (Pini Zahavi, vell amic). No s’han facilitat dades de cap de les tres. Ni es facilitaran.

Guanyar ho farà oblidar tot. Perdre, ja ho veurem. La particularitat, com sempre (que l’hi preguntin a Bartomeu, si no), és que els diners que es mouen són teòricament dels socis, éssers vius a qui s’afalaga en públic i es menysté a la pràctica, com si fossin peixos taronges en una peixe