La Vanguardia (Català-1ª edició)
Lewandowski i la il·lusió
Primeres declaracions de Robert Lewandowski després de fitxar pel Barça: “Soc molt feliç”. Pot semblar una obvietat, però l’esforç del club per convertir aquest fitxatge en la primera pedra d’una nova era triomfant és tan legítim com comprensible. En la història del club no sempre ha estat així. Després de fitxar Riquelme, Van Gaal va declarar, en un to d’enterramorts, que l’argentí era “lento”. I em pregunto què passaria si un fitxatge declarés que se sent molt infeliç de venir al Barça. La propaganda que el club promociona com un producte més de la botiga del club no és, per sort, obligatòria. Sí que és, no obstant, contradictòria.
La il·lusió s’entén ara que l’emergència és redreçar l’economia. I aquí és on crec que els culers ens hauríem de repartir els papers emocionals. No és seriós que en poques hores passem d’un sentiment tràgic de la institució provocat per l’herència de Bartomeu i els problemes que encara no s’han resolt –inscripció de jugadors, marge salarial, etcètera– a l’entusiasme de pagar els diners que ens acaben de dir que no tenim però que, abracadabra, ara sí que són perfectament assumibles.
Entenc que viure requereix d’una certa audàcia, però perquè el relat sigui versemblant convé diagnosticar la realitat a l’hora d’establir el tractament adequat per la malaltia. ¿En què quedem? ¿Estem arruïnats i atrapats per una pinça d’errors propis i maldats de Javier Tebas o ens podem permetre pagar milions provinents d’unes vendes de patrimoni que necessitem per eixugar deute? Coneixent aquest club, és probable que aquestes dues realitats siguin compatibles.
Però no tots els culers tenim la capacitat mortadèlica d’assimilar el present. Parlo per mi: d’ençà que la junta de Joan Laporta va arribar a la presidència, he entès que havia d’adoptar el mode funeral, el perfil baix d’expectatives i una militància incondicional, sabent que vivíem una dolorosa travessia del desert. De tant en tant, veia que el president s’engorilava amb deliris d’eufòria però ho atribuïa al seu carisma expansiu i populista. Però ara no sé fins a quin punt m’he d’il·lusionar perquè, des d’una maduresa racional, el mateix fitxatge d’un gran davanter com Lewandowski podria ser l’origen de moltes il·lusions però, alhora, debilitar la nostra precària economia.
Davant d’aquest dilema proposo que, de la mateixa manera que el club haurà
A segons quins culers, el Cercle Virtuós els sona a conte de la lletera
d’establir torns entre els abonats per seguir els partits quan l’equip jugui a Montjuïc, s’estableixi una alternança –per ordre alfabètic, per exemple– que oficialitzi quins culers s’han de fer càrrec de mantenir viva la il·lusió (encara que sigui contradictòria amb el diagnòstic racional) i quins hem de preservar la flagel·lació preventiva i tribunera mentre no hi hagi proves objectives d’una mínima recuperació econòmica. Sí, ja ho sé: algú em parlarà del Cercle Virtuós i m’intentarà convèncer que la il·lusió genera èxits i l’èxit genera ingressos. Però als culers que hem interioritzat l’emergència fins a límits malaltissos avui això del Cercle Virtuós ens sona a conte de la lletera. I la lletera és la típica protagonista de pel·lícula de terror que, a més d’entrar esbojarradament en una casa tètrica, abandonada i plena de monstres, decideix baixar al soterrani.