Responsabilitat individual

Per als illencs, la sequera és una vella coneguda. De petits, a molts ens ensenyaren a tancar l’aixeta mentre ens ensabonàvem o ens rentàvem les dents. escuràvem aclarint els plats en un gibrell que després empràvem per regar les plantes. no estiràvem la cadena per un pipí (la cisterna del vàter conté entre deu i dotze litres), i si érem al camp o al port, on no hi havia aigua corrent, fèiem servir la del poal de fregar.

els meus avis belgues contactaren amb un saurí, que movia el pèndol vora els garrovers més frondosos, vaig fixar-m’hi escèptica. el cas és que encertà, i tinguérem un pou, i aleshores els meus avis construïren un safareig en comptes d’una piscina, amb què regaven els horts. i tot i que ens feia una mica d’oi pel fang que hi havia al fons, i una mica d’impressió per les dues carpes que hi ficaren, els meus germans i jo ens refrescàvem a dins.

Quan anàvem a madrid o a Bèlgica, flipàvem amb el balafiament d’ai

A les habitacions dels hotels s’explicava què implica viure en una illa sense rius

gua. És clar que allà no era un bé escàs. Després vaig venir a estudiar a Barcelona, i em va sorprendre que ningú no estigués conscienciat amb el tema. Aquell mateix any, 1995, la cosa estava tan malament a mallorca que hagueren de transportar aigua de l’ebre en vaixells, amb tan mala traça que ompliren els dipòsits abans que s’hagués assecat la pintura. S’abocaren 30.000 metres cúbics a la mar, i hagueren de repetir el procés.

Començava el turisme low cost que donaria lloc al turisme de masses, amb el qual feia l’efecte que s’acabaven les preocupacions per l’aigua. es construïen cases i més cases amb piscina, es regaven gespes i els vint-i-quatre camps de golf que hi ha. A les habitacions dels hotels, i algun estiu a l’aeroport, s’explicava als que hi arribaven què implica viure en una illa sense rius. missatges de dubtosa eficàcia per als qui mai no s’han plantejat que l’aigua pot faltar i que, quan falti, no hi seran.

Sobretot des de la pandèmia, els dirigents s’han avesat a demanar responsabilitat individual; davant del pitjor estiu d’incendis des de fa quinze anys, davant la crisi energètica, davant l’escalfament global. Però continuen aplicant polítiques que invaliden l’esforç de cadascú. Costa molt de conscienciar la societat. en canvi, és molt fàcil fer que es rendesqui perquè té la impressió que els seus gestos no serveixen per a res. ●