La Vanguardia (Català-1ª edició)
Olimpíada Cultural
Les exposicions i els concerts van contribuir a difondre la imatge de la ciutat, amb grans fites com la cançó ‘Barcelona’ de Freddie Mercury i Montserrat Caballé o l’’Amics per sempre’ de la cerimònia de clausura
El 9 d’octubre del 1986 l’alcalde Pasqual Maragall inaugurava l’exposició Les trésors de Barcelona a Lausana, organitzada conjuntament per l’Ajuntament i la Fondation de l’Hermitage, amb obres de Picasso, Dalí i Miró. Maragall va pronunciar un discurs en el qual va recordar la unanimitat de totes les administracions a favor de la candidatura de Barcelona. Presidia l’acte L’atleta còsmic, un oli que Dalí va pintar per als Jocs Olímpics de Mèxic del 1968. Tota una picada d’ullet a les portes de la designació de la ciutat organitzadora dels Jocs del 92. Vuit dies després, en aquella mateixa ciutat, Juan Antonio Samaranch anunciava l’elecció de Barcelona.
El Comitè Olímpic Internacional havia exigit una planificació específica del programa cultural i Barcelona va respondre amb una Olimpíada Cultural de quatre anys. Arrencava amb un pòrtic cultural el 1988, després dels Jocs de Seül, i dedicava cada any a un tema: el 1989 era l’any de l’esport; 1990, de les arts; 1991, del futur; i el 1992 es dedicava al Festival Olímpic de les Arts. Els esdeveniments els organitzava la societat Olimpíada Cultural SA, dirigida per Romà Cuyàs, i tenia fins i tot una mascota oficial, Nosi, creada també per Mariscal, encara que no va tenir mai la difusió de Cobi i Petra, mascotes olímpica i paralímpica respectivament.
El pressupost de l’Olimpíada Cultural no va permetre la construcció de grans infraestructures, però va contribuir a l’èxit de l’organització per la repercussió que van tenir especialment els grans concerts i exposicions.
El bateig de l’olimpíada es va produir el 5 d’octubre del 1988 amb un gran festival muntat al peu de les fonts de la muntanya de Montjuïc. Josep Carreras, Rudolf Nuréiev, Jerry Lee Lewis, Nathalie Cole, Camarón de la Isla, Joan Manuel Serrat, entre d’altres, van desfilar per l’escenari. Però per al record va quedar la inoblidable Barcelona cantada conjuntament per Freddie Mercury i
Montserrat Caballé.
El 1989, any de l’esport, es va inaugurar l’exposició Planeta Esport, al Born, i es va iniciar el primer Festival de Tardor, amb un conjunt d’activitats artístiques, musicals i teatrals, que es va repetir en els anys següents. El 1990, l’any de les arts, es va apostar pel patrimoni cultural modernista amb les exposicions El Quadrat d’or i El Modernisme, acompanyat de la senyalització d’una ruta d’edificis singulars. L’any del futur, el 1991, va servir per destacar les noves tendències en disseny amb el projecte Casa Barcelona que va consistir en la creació d’una línia de disseny de la ciutat dels 90. I l’any dels Jocs es va celebrar com a activitat principal el Festival Olímpic de les Arts, que incloïa diverses exposicions com l’extraordinària Les avantguardes a Catalunya (1906-1939), celebrada a la Pedrera, Catalunya medieval o Escultura en espais públics .
El Festival de les Arts del 92 va portar entre altres espectacles Irene Papas per a una Medea dirigida per Núria Espert, un Tirano Banderas de Lluís Pasqual, un Don Quijote de Maurizio Scaparro amb Josep Maria Flotats i Juan Echanove, i un monòleg de Fernando Fernán Gómez. I a aquesta oferta teatral s’hi van afegir els concerts de Frank Sinatra, Laurie Anderson, Joan Manuel Serrat o el guitarrista Narciso Yepes.
En la cerimònia de cloenda, Josep Carreras i Sarah Brightman van cantar Amics per sempre, amb música d’Andrew Lloyd Webber, que es va convertir en un altre himne de la Barcelona del 92, popularitzat especialment per la versió que en van fer Los Manolos.
D’aquells anys ha quedat també com un llegat cultural per a la ciutat el conjunt d’escultures urbanes de grans artistes internacionals com Lichtenstein, Richard Serra, Anthony Caro, Boter o Claes Olden
Xavier Corberó va assessorar l’Ajuntament per a la instal·lació d’escultures urbanes d’artistes internacionals
burg. L’escultor Xavier Corberó, recentment desaparegut, com a membre del Comitè d’Escultura Pública de l’Olimpíada Cultural va assessorar l’Ajuntament de Barcelona en la selecció dels artistes, a més de dissenyar les medalles que es van lliurar als guanyador de les proves.
Durant aquest quatrienni es van iniciar diversos projectes dels quals van arrencar les obres, però que a causa de la falta de pressupost no van culminar fins a anys més tard: el nou MNAC, que va obrir el 2004, el CCCB, inaugurat el 1994; el Macba, el 1995; el Teatre Nacional de Catalunya, el 1996; l’Auditori, el 1999; i el Teatre Lliure, el 2001. El primer any d’activitat es va iniciar una Crònica cinematogràfica 1989-1992, que va recollir precisament l’evolució i transformació urbanística de la ciutat durant els quatre anys d’olimpíada.
L’èxit dels Jocs va ser sens dubte esportiu, però l’Olimpíada Cultural va contribuir a la imatge d’una Barcelona com a capital mediterrània. ●