La Vanguardia (Català-1ª edició)
La castanya de Samaranch
Quan avui es faci fosc, a Barcelona farà 30 anys justos del moment més emocionant i sorprenent amb què la capital catalana va enlluernar el món. L’atleta paralímpic Antonio Rebollo va disparar la fletxa amb el foc sagrat d’Olímpia des del centre de l’estadi de Montjuïc, i la sageta en flames va travessar el cel durant tres segons eterns fins que va encendre el peveter dels Jocs Olímpics del 1992. Tots vam contenir la respiració davant una gosadia mai vista en una cerimònia inaugural. I és que Barcelona va ser agosarada davant una oportunitat que apareix molt poques vegades en la història i que la ciutat va saber aprofitar.
A la zona de la llotja on hi havia els principals responsables de l’organització olímpica també hi havia nervis, malgrat que tot estava preparat i revisat centenars de vegades. Però no saps mai què pot passar a l’últim moment. M’imagino en aquell instant clau de la inauguració Juan Antonio Samaranch, president del Comitè Olímpic Internacional (COI) i còmplice necessari de Barcelona, acariciant aquella castanya seca que sempre portava a sobre i que l’ajudava a temperar l’ànim i la ment, i que fins i tot deia que li portava sort. Tot va anar bé i els quinze dies posteriors de competició van ser un èxit total que van culminar quan Samaranch va proclamar als quatre vents que la seva ciutat havia fet els millors Jocs de la història.
El salt de gegant que va fer Barcelona és conegut de sobres, malgrat que hi ha qui insisteix a buscar-hi màcules. Però com ens deia ahir Josep Miquel Abad, ex conseller delegat de l’organització dels Jocs, “les comparacions són odioses, especialment per als que hi surten perdent”. La història farà justícia. Però ara, a més de recordar amb un punt de nostàlgia i orgull aquella inoblidable cita universal, ens toca veure què podem aprendre del que vam fer per afrontar el futur davant l’actual desconcert de la ciutat i evitar rebre una bona castanya. En aquest punt, comparteixo una idea que escrivia ahir l’exregidor de Jocs Olímpics Enric
Truñó en aquest diari: Barcelona necessita una estratègia global de ciutat fruit d’amplis consensos, pensant en gran, fugint del curtterminisme i la tàctica sectària. Doncs això.