La Vanguardia (Català-1ª edició)
El Sud no segueix la línia dels EUA
La guerra d’Ucraïna ressuscita l’esperit del Moviment de Països No-alineats
Els països del sud global, on viuen dos terços de la humanitat, no donen suport a Ucraïna. No, almenys, de manera expressa. La majoria van votar a favor de les resolucions de les Nacions Unides contra la invasió russa i es van solidaritzar amb el poble ucraïnès, però gairebé cap no va estar a favor de les sancions econòmiques o de suspendre Rússia del Consell de Drets Humans.
Els arguments morals que esgrimeixen els EUA i la UE per ajudar Ucraïna tenen poc recorregut al sud de l’Equador, i passa el mateix amb els arguments geopolítics. La idea que és una lluita de les democràcies contra les autocràcies es desmunta per si sola quan, per exemple, apareix el president nord-americà, Joe Biden, picant de punys amb el príncep hereu saudita, Muhammad bin Salman, a Jiddah.
Tot i això, per sobre de les valoracions morals i personals hi ha les raons econòmiques. Els EUA necessiten que l’Aràbia Saudita augmenti la producció de petroli perquè baixi el preu del barril. A més, la Xina i Rússia tenen un pes important i creixent a l’Orient Mitjà, l’Àfrica, el sud-est asiàtic i Amèrica Llatina. La Xina aporta infraestructures i recursos financers. Rússia, energia, aliments i fertilitzants, a més de seguretat en alguns dels països d’aquestes regions.
Després entra en joc el doble criteri. “Els Estats Units van envair l’Iraq el 2003 amb pretextos falsos”, recorda el professor Amitav Acharya de la Universitat Americana a Washington
DC. “Va ser una agressió sense provocació prèvia de l’Iraq. Aleshores quants països occidentals van imposar sancions als EUA?”, es preguntava aquest especialista del sud global dilluns a la seu del Cidob.
“Els països asiàtics, africans i llatinoamericans –explica Acharya– no veuen Rússia com una amenaça existencial. Li passa el mateix a la Unió Europea amb la Xina. Per això la UE busca un diàleg amb la Xina que els EUA no acaben d’entendre, mentre que el sud global demana una entesa amb Rússia”.
Macky Sal, president del Senegal i de la Unió Africana, es va reunir el 3 de juny amb Vladímir Putin a Sotxi, on va assegurar que “treballem pel diàleg i volem la pau”. El president rus li va agrair la visita i va recordar la llarga tradició diplomàtica de Rússia i la Unió Soviètica a l’Àfrica.
L’URSS va defensar la descolonització dels pobles africans i va tenir un pes important en molts governs i moviments d’esquerres. La milícia del Congrés Nacional Africà, per exemple, s’entrenava a l’Odessa soviètica –avui ucraïnesa– per enderrocar el govern racista sudafricà. El Kremlin va sostenir una oposició ferma a l’apartheid molt abans que els països occidentals.
L’URSS va explotar l’antiimperialisme durant la guerra freda, el mateix que ara fa Putin. La paradoxa que la invasió d’Ucraïna és un pas per recuperar l’antic imperi soviètic es
L’argument de la lluita contra les autocràcies cau quan Biden es reuneix amb Bin Salman
El Sud depèn de l’energia, els aliments i els fertilitzants russos, i les sancions el castiguen molt
dissol en l’àcid de la propaganda russa. Els espais d’informació del sud global, com demostra un estudi de la Brookings Institution, pateixen el bombardeig de la desinformació russa.
L’antiimperialisme, així mateix, continua tenint un pes important a Àsia, l’Àfrica i Amèrica Llatina, on els règims que es doblegaven als EUA estan en retrocés. La Xina i Rússia, sense ser amics, semblen aliats més solvents. Ho demostren, almenys, en les votacions a les Nacions Unides i altres organismes internacionals, on no sempre tenen el suport dels EUA. A la resolució que va aprovar l’Assemblea General de l’ONU quan va condemnar la invasió russa hi van donar suport 28 dels 34 països de l’OEA, però només un –les Bahames– dona suport a les sancions.
Els països llatinoamericans –com molts altres del sud global– no creuen que les sancions siguin una eina a favor de la justícia, sinó de l’hegemonia dels EUA. Cuba i Veneçuela en són dos exemples. Les sancions contra aquests estats persegueixen un canvi de règim que afavoreixi els interessos de Washington mentre causen un greu perjudici social a la població local.
El Brasil i Mèxic, les dues