HISTÒRIES DEL MÓN Ningú no paga el lloguer dels morts

Sydney sempre ha topat amb les tombes i la pregunta sobre on s’han de posar

Dissabte. No hi ha trens a Canberra o Brisbane des de Central. Són les 3.26 h i el primer tren surt d’aquí 2 minuts cap a Bomaderry. Sydney està construint el seu metro, que les autoritats asseguren que estarà a punt el 2024. Els treballs del metro han interromput les connexions, substituïdes per combois des d’altres estacions o l’autobús. No hi ha gaire gent, uns quants sensesostre i un grup d’enginyers a les andanes, però camines sobre el que va ser el primer lloc de repòs de James Squire, que va arribar el 1788 com a convicte i va ser el primer cerveser de Nova Gal·les del Sud que va aconseguir una collita de llúpol, el 1805. “L’últim de Kissing Point” va morir catòlic amb 67 anys: “Va viure respectat i va morir entre laments”, malgrat que molts no saben que la seva làpida era aquí quan beuen la seva cervesa.

Al segle XIX el cementiri de Devonshire Street, on avui és Central Station, era el principal lloc per cavar i enterrar els morts. Hi havia set seccions dividides, cadascuna amb la seva entrada. L’Església Anglicana i els catòlics es dividien els espais més grans i després jueus, presbiterians, metodistes de Weslyan, congregacionistes i quàquers –els que tenien les taxes d’enterrament més econòmiques– es repartien trossos més petits. El lloc va ser obert el 1820 i clausurat oficialment el 1867, per bé que molts van portar aquí els éssers estimats després del tancament.

Durant els primers anys de la colònia la taxa de mortalitat infantil era “inacceptablement alta”, i el 1854 la mortalitat general era superior a la de Londres durant l’epidèmia de còlera. “La vida era brutal si eres de classe obrera”, assegura Elise Edmons, comissaria de l’NSW State Library. “Les tombes familiars eren una tirallonga d’infants enterrats els uns sobre els altres: nadons, mares i fills que morien durant el part, però també per malalties infeccioses com ara el xarampió o l’escarlatina. Alice Cooke tenia 18 anys quan es va ofegar en una excursió de pesca. La seva família va inscriure en la seva làpida del 1842: “No podem dir qui serà el pròxim a caure [...]. Algú ha de ser el primer, però deixa’ns a la resta / preparar-nos per reunir-nos amb el nostre Déu”. El 1848 hi van afegir una inscripció per al seu germà Richard, mort amb dos anys i sis mesos.

El 2019 Edmonds va emetre The burial files, un podcast en què resseguia la història del cementiri de Devonshire Street a través dels seus epitafis, que, per a la majoria, era la seva biografia, ja que ningú no va escriure res més sobre aquelles persones. “Hi havia un noi de 12 anys a qui va caure a sobre un mur”, recorda, “o [William Yardley], que va perdre la vida per culpa de la mossegada d’una serp”. D’altres estaven de passada, com ara el mariner William Bleksley, que viatjava en l’HMS Beagle amb Charles Darwin. Fins i tot primers pobladors, com Cora Gooseberry, una dona aborigen coneguda per guiar els colons per North Head. Les seves amistats blanques en van pagar l’enterrament.

Moltes làpides no es conserven, ja que quan el 1901 el govern va anunciar que es desmantellaria el cementiri, només 8.000 de les més de 35.000 persones que es calcula que eren allà enterrades van ser reclamades pels seus descendents. Gràcies als dibuixos d’Arthur Foster i les fotografies de la seva dona Josephine, “dos historiadors aficionats”, en van quedar alguns registres gràfics. La destinació de les tombes van ser els nous cementiris de Rookwood, Waverley o Botany, on avui es poden veure algunes de les làpides que ningú no va reclamar el 1901.

“Tenim les mateixes converses avui”, reconeix Edmonds, “construir infraestructures per d’aquí cinquanta o cent anys per a una població que creix. El vell Sydney ha desaparegut, però les discussions són les mateixes”. Es calcula que d’aquí deu anys els cementiris de Nova Gal·les del Sud es quedaran sense espai disponible. Tot i que avui dia 7 de cada

Austràlia té un problema amb la capacitat dels cementiris, malgrat que set de cada deu fèretres s’incineren

10 fèretres a Austràlia s’incineren, on cal ubicar els morts és un problema, especialment en estats com la veïna Victòria, Queensland o Territori del Nord, on la llei només permet enterraments a perpetuïtat. Cada any aproximadament 170.000 cossos s’enterren a Austràlia, i la tendència és doblar aquesta xifra per al 2070. La pregunta és la mateixa que el 1901: on encabim els morts? ●

Fairfax Media / Getty